16.12.08

Manlleu, núm. 81 - desembre de 2008


LA PRIMERA PEDRA DEL SANTUARI DE PUIG-AGUT

El 29 de desembre d’aquest 2008 es compliran els 125 anys de quan es va col·locar la primera pedra de l’emblemàtic santuari manlleuenc de Puig-agut. Encara que és prou sabut, cal recordar que la construcció del nostre santuari es deu a Ramon Madiroles, un manlleuenc que va ser home públic, polifacètic i emprenedor. Al llarg de la seva existència el trobem relacionat i plenament compromès en nombroses iniciatives locals, de les quals algunes han arribat als nostres dies adaptades a les necessitats actuals; uns exemples són l’Hospital Sant Jaume, el col·legi del Sagrat Cor, la Joventut Catòlica, de la qual procedeix l’actual Teatre Centre i l’afer que avui ens ocupa, com és el promoure i dur a terme la construcció del santuari de Puig-agut. D’aquesta efemèride tenim una crònica gràcies a la recopilació feta pel nét de Ramon Madiroles, Joan Madirolas i Bertrana, i també del ressò que en van fer publicacions de l’època com El Correo Catalán, Revista Popular, Àncora de Mallorca i el Butlletí Oficial del Bisbat de Vic.

La crònica ens diu que era el dia 29 de desembre de l’any 1883, a les 11 del matí, quan el bisbe Morgades arribava a la cruïlla de la carretera de Sant Martí i el camí veïnal de la masia de Madirolas, on va ser rebut amb una salva de trabucs i fusells a càrrec del sometent i mossos d’esquadra. Acompanyat fins a la casa pairal de Madirolas, allà va ser complimentat per les diferents comissions convidades i especialment pels membres dels ajuntaments de Manlleu, Torelló i Santa Maria de Corcó, els tres municipis que termenejen en el lloc escollit per edificar el santuari. Tot seguit, amb acompanyament d’orquestra, la comitiva es va traslladar al punt més elevat del terme de Manlleu per a la col·locació de la primera pedra, on el bisbe va procedir a la seva benedicció i a introduir un tub en un forat del centre de la pedra, on hi havia l’acta de l’esdeveniment amb la signatura d’alguns dels presents, un exemplar de la Revista Popular i El Correo Catalán d’aquella data i algunes medalles. Es va cloure l’acte amb el parlament del bisbe Morgades, noves descàrregues del trabucaires i l’acompanyament de l’orquestra.

Sabem també que es va obrir una subscripció que van encapçalar els tres propietaris dels terrenys de l’entorn en el qual s’havia d’edificar el santuari i segueix una llarga relació de donants, entre els quals hi havia el bisbat de Vic, l’Ajuntament de Manlleu, diferents industrials de la vila i altres persones. Es van recaptar fins a 2.229 duros durant els primers tres mesos.

Fins aquí la informació que ens ha arribat de l’inici del santuari de Puig-agut.

Àlex Roca

EN MADIROLES


ELS EXVOTS I LES PRESENTALLES A PUIG-AGUT

La visita al santuari de Puig-agut, com passa en totes les ermites escampades per la geografia catalana, sempre sol comptar amb una mirada, entre la sorpresa i la intriga, a la paret dels exvots. Aquest espai sol estar ocupat per estatuetes de cera, generalment que imiten parts físiques del cos humà, i d’altres objectes de diversa tipologia; han estat oferts per alguna persona en gest d’agraïment –vers el Sagrat Cor de Jesús, la Mare de Déu de Lurdes o sant Josep, titulars dels altars del nostre temple- per un favor rebut a les oracions que li han estat adreçades.
Fina Parés (1), en tractar els exvots, diu que “la pràctica de lliurar un present a un personatge sagrat després d’haver rebut un ajut extraordinari és comuna a totes les èpoques, cultures i religions” i que “l’exposició d’aquests presents al costat del protector, de la seva imatge, representa un testimoni evident dels seus poders miraculosos”; així mateix constata que “és un costum que es manté, encara que no pas amb la intensitat de segles enrere ni amb les mateixes formes”. És així com en podem deixar constància actualment i contemplar-los.
La definició d’exvot del Diccionari català-valencià-balear, dóna compte de la connotació d’agraïment apuntada més amunt: “do ofert a una imatge religiosa en compliment d’un vot o en recordança d’un benefici rebut, i que consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera la dita imatge (2)”. I en consonància amb el gest, en alguna ocasió també s’ha utilitzat el mot “presentalla” que, en la mateixa obra, es defineix com a “ofrena feta a una imatge religiosa en ompliment d’un vot o en acció de gràcies (3)”.
Aquest sentiment de gratitud és destacat per tots els estudiosos dels exvots, especialment per Joan Amades, que examinava aquesta actitud respecte d’altres de semblants: “l’exvot nostre, tal com avui el coneixem, té les característiques pròpies de l’ofrena cristiana, que cal fer precisament un cop obtinguda la gràcia perseguida (4)”. Igualment ho considera Joan Soler i Amigó quan defineix l’exvot com una “ofrena feta a la divinitat, una marededéu, un sant o una santa en compliment d’un vot o prometença per un favor rebut (5)”. I, esmentant R. Andree, aquest gest és situat “en oposició a les ofrenes i sacrificis gentílics, fets a les divinitats quan eren invocades com si per l’ofrena hom volgués temptar o subornar, sentit que volgué bandejar el cristianisme (5)”.
Els exvots poden tenir diverses formes i naturalesa. Soler els enumera en dir que un exvot “sol consistir en un ciri, una llàntia, una estatueta, un quadre descriptiu de favor, una reproducció en cera del membre del cos guarit, un objecte que tingui relació amb la gràcia rebuda, una fotografia de la persona afavorida, un romanço explicatiu del miracle, etc (6)”. Per la seva banda, Pep Vila (7), en estudiar els exvots metàl·lics, passa llista: “al costat dels ciris, les llànties sovintejaven petites estatuetes de cera, reproduccions de membres i òrgans del cos que tenien relació amb el favor rebut (cames, braços, ulls, orelles,...), cabelleres, objectes personals lligats amb la gràcia rebuda (bastons de caminar, crosses, aparells ortopèdics, robes d’infants, gorres militars, roba de casament, etc)”; més endavant esmenta “el petits retaulons toscament pintats damunt fusta, que, amb un marcat accent realista, narraven un miracle, la tornada venturosa d’una guerra, el guariment d’una malaltia, un part difícil, la sortida d’un tràngol a la feina” i no s’oblida dels exvots metàl·lics, als quals dedica el seu estudi, que qualifica com a “més difícils de veure i admirar” ja que “encara que la majoria són fets d’encuny, elaborats en sèrie, s’han perdut o dispersat per la seva mida (majoritàriament uns 10 cm)” per resoldre que “avui dia algunes fotografies, retrats de grups, dibuixos i postals amb una explicació al·lusiva, han substituït els exvots de factura clàssica”.
El nostre Puig-agut també és lloc on els exvots fan presència. El gest agraït, després de la gràcia rebuda per invocació a l’ajuda divina, ha anat cobrint un petit espai del santuari. En aquest lloc s’hi poden comptar objectes que concorden amb tota la tipologia exposada anteriorment: elements de cera de forma anatòmica, com cames, cors, pits, òrgans interns, figures humanes senceres i, fins i tot, una casa; abunden les fotografies del familiar estimat al qual hem desitjat els millors pronòstics; i, sobretot, es troben una munió de manuscrits sorgits de la mà creient que, en íntima relació, expressen els desigs i els neguits, el reconeixement i agraïment per les gràcies rebudes davant els atzars de la vida.

Joan Arimany i Juventeny

1 Vegeu l’apartat dedicat als exvots el capítol titulat “L’art popular religiós” de Fina Parés i Rigau Dins: Art de Catalunya, volum 13. Barcelona: L'Isard, 1997, p. 142 – 145
2
Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear, volum 5. Palma de Mallorca: Alcover, 1930-1962, p. 683
3
Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear, volum 8. Palma de Mallorca: Alcover, 1930-1962, p. 854
4 Amades, Joan. Els ex-vots. Barcelona : Orbis, 1952, p. 15
5 “Exvot”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 799 – 800
6 Soler, J. Enciclopèdia.... Íbid. p. 800

7 Vila, Pep. Els exvots metàl·lics. Dins: Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. XLVI,. Girona: Universitat de Girona, 2005, p. 407 – 410

ADVENT DE L’AMOR

Fa uns 2.470 anys, un home de Déu, el profeta Malaquies, va ser enviat per Déu mateix a dir un missatge al poble d’Israel. El profeta havia de corregir el poble dels seus errors i dels seus camins desviats, però abans, i primer de tot, havia de dir aquestes paraules de part de Déu:
“Us he estimat”, diu el Senyor.

Si avui jo havia de dir una paraula segura, de part de Déu, sobre el món, sobre cadascun de nosaltres, sobre tot home, dona o infant, sense cap mena de dubte, seria aquesta:

“Us he estimat”, diu el Senyor.

Però sabeu què va respondre aquell poble 460 anys abans de Crist?:

“En què ens heu estimat?”

Algú t’ha dit mai, a tu: T’he estimat?

Perquè no sentir-se estimat de ningú és el mal, el sofriment, la tristesa més gran del món. Quan algú et diu: “T’estimo”, sents, en el més endins de tu mateix, que no pots morir. Sents, sense saber-ho explicar, ni amb paraules ni amb pensaments, que l’amor és etern, que aquest amor mutu és per sempre.

Agafeu la persona més perduda, la més desferra del món, i estimeu-la fins que un dia us pugui dir: “Per què m’estimes? Aquell dia, aquella persona haurà canviat de dalt a baix. Ja no li caldran presons, ni reformatoris, ni càstigs, coses que no canvien mai ningú, sinó que encara el fan malbé més.

L’Advent és preparar el cor, obrir el cor, per sentir el gran missatge de Nadal:

“Us he estimat”

Què respondràs? Diràs, potser, com aquell poble:

“En què ens heu estimat?”

Encara hi som a temps, si no ho sabem. No saps en què t’estima, veient la vida? Perquè hauries pogut no existir. I néixer vol dir existir per sempre, eternament, per estimar i ser estimat.

“En què ens ha estimat el Senyor?” T’ho dirà la Nit de Nadal: “M’he fet home com vosaltres. Tant us estimo. He nascut com un nen petit per ser estimat i aprendre a estimar. Així podeu saber en mi el camí de Déu i de la Vida. Perquè aprengueu d’un home com l’home esdevé Déu en l’Amor”

Escoltaràs bé, aquella Nit Santa?

Pare Marcel Capellades
(Ermità de Sant Salvador)

NADAL PERDUT


Si no canta el nostre cor
en sentir la Bona Nova,
canta en va l’angèlic cor:
“Glòria a Déu”, davant la Cova.

Si tot queda en un sonor:
Bon Nadal i Anyada Nova,
bona taula, havà i licor,
i bon vent i barca nova,
canta en va l’angèlic cor:
“Glòria a Déu” davant la Cova.

Si adornem el vedell d’or,
i tancats dintre la clova
fem el sord al clam i el plor
del que no té pa ni roba,
canta en va l’angèlic cor:
“Glòria a Déu “ davant la Cova.

Si en el nostre si no mort
l’home vell i no es renova,
i seguim guardant rancor
a qui ens passa a frec de roba,
canta en va l’angèlic cor;
no hem entès la Bona Nova.

Agustí Bernaus

6.11.08

Festa de la Mare de Déu del Pilar al Santuari. 12 d'octubre de 2008

El santuari de Puig-agut està situat al punt més alt del terme de Manlleu (696 m) i molt a prop de la intersecció amb els termes de L’Esquirol – Santa Maria de Corcó i Torelló. El terratinent Ramon Madirolas i Codina (1856 – 1927) va promoure la construcció d’aquest temple entre els diversos projectes que va endegar, molts d’inacabats, per desenvolupar econòmicament les seves terres i relacionar-se socialment amb els sectors polítics i religiosos de l’època. La primera pedra va ser col•locada el 1883 i la inauguració va tenir lloc el 1886 amb la presència del bisbe Morgades. L’edifici va anar a càrrec de l’arquitecte August Font i Carreras (1846 – 1924) seguint el desig de Madirolas que recordés a la basílica francesa de Lourdes; d’aquí que el lloc popularment es recordi com Lurdes de Manlleu.El temple té tres altars: el principal és dedicat al Sagrat Cor de Jesús i els altres dos són dedicats a la Mare de Déu de Lourdes i a sant Josep. Aquestes dedicatòries no són gens casuals. Per una banda, Puig-agut, és considerat com el primer temple dedicat al Sagrat Cor de Jesús; el bisbe de Vic Josep Morgades havia consagrat la seva diòcesi a aquesta figura dogmàtica el 1883, justament uns mesos abans de ser iniciada la construcció. Per altra banda, va ser en aquest any quan es va començar ja que s’acomplia el quart de segle des de les aparicions de la Verge a Bernadeta Soubirous, el 1858. Ramon Madirolas, gran devot d’aquesta advocació mariana, havia estat un dels primers osonencs a pelegrinar a Lourdes. En els goigs que se solen cantar en les festes del santuari no hi solen faltar els que li són dedicats i que contenen el següent vers que fa referència la ubicació geogràfica de Puig-agut: “Oh Verge Maria, mare de bondat, guardeu els tres termes del vostre veïnat”.El santuari de Puig-agut, en la seva història, ha estat objectiu de diverses peregrinacions que han partit de diferents llocs de Catalunya. Precisament, la primera de les quals es té constància és descrita per Àlex Roca en el seu llibre Manlleu, episodis d’ahir: “Va ser el 23 de setembre de l’any 1900, amb motiu de l’any sant, quan unes cinc mil persones es van congregar al santuari procedents de la majoria de poblacions de la Plana. Les parròquies de Manlleu, Sant Vicenç de Torelló, Sant Martí Sescorts, Vinyoles d’Orís i Torelló van organitzar processons des de les seves respectives localitats fins al santuari. Conten les cròniques que no hi havia record d’una tan gran concentració de gent en el terme municipal de Manlleu (1)”.

Podeu veure un petit reportatge videogràfic de la festivitat celebrada el 12 d’octubre de 2008



1 Roca, Àlex. Manlleu, episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 218