7.12.09
LA NADALA (Jacint Verdaguer)
D’un roser a l’ombra,d’un roser de maig,
n’ha florit un lliri
la nit de Nadal.
Bonica és la rosa,
més ho és el ram,
més ho és el lliri
que floreix tot l’any.
Les fulles són verdes,
lo calze n’és blanc,
la mel de son calze
n’és mel celestial.
Abelles que el besen
són angelets sants;
Angelets lo volen,
pastorets l’hauran.
Los tres Reis arriben
sols per olorà’l;
ja en veuen la Verge
que el va amb plors regant.
¿De que plorau, Verge,
de què plorau tant?
-Perletes de l’alba
lo solen rosar,
i avui que és divendres,
són gotes de sang.
Lliri que floreixes
la nit de Nadal,
ai! allí al calvari
com t’esfullaran!
Bonica és la rosa,
més ho és el ram,
més ho és el lliri
que floreix tot l’any.
L’ORIGEN DEL PESSEBRE
L’origen del pessebre cal trobar-lo en les escultures i pintures que curullaven les catedrals i esglésies i que servien per explicar als fidels menys instruïts les creences cristianes. És considera com a primera representació el segle II, quan a les catacumbes romanes de Priscil·la es representava ja la Verge Maria sostenint als seus braços el nen Jesús. El pessebre més antic que es coneix data del segle III al monestir alemany de Füsen.La primera representació a Catalunya del naixement apareix a començament del segle IV a la catedral de Barcelona. També les representacions cristianes que apareixen en forma de relleus als sarcòfags romans del segle VI que són escenes del naixement, amb els Reis, alguns animals i pastors, esculpides a la pedra. A finals del segle XIII els personatges adquireixen autonomia pròpia i passen a formar quadres dins dels temples. Va ser l’any 1223 que Sant Francesc d’Assís va fer una representació del naixement al voltant d’una menjadora d’animals, considerada per molts l’origen del pessebre.
Al segle XVI, les autoritats catòliques més tradicionals van voler fer front a la Reforma protestant amb el Concili de Trento impulsant cultes nous, com ara una rememoració del naixement en una part de la casa. El pessebre més antic del qual es té coneixement es va fer a Praga l’any 1562. A Catalunya, les primeres figures no arriben fins al segle XVII, però al XVIII ja hi ha notables escultors com el murcià Salzillo, els catalans Vallmitjana i Amadeu o els valencians Josep Esteve i Josep Ginés els que crearien imatges que posteriorment servirien com a model per a altres representacions.
Una particularitat del pessebre a Catalunya i el País Valencià és la figura del caganer i que actualment representen a diferents personatges populars.
“wikipedia.org/wiki/pessebre”
EL MEU NADAL
Voldria dir-vos que el meu Nadal no és el 25 de desembre.
Fa molt de temps, que vaig decidir que cada vegada que em trobaria amb una persona havia de ser per a mi com trobar-me amb aquell Infant de Nadal, que un dia va ser noi, després jove, després un home adult i madur.
Sempre que em trobo amb algú, voldria que fos Nadal, un moment en què el nostre cor humà –el seu i el meu- s’obrissin de bat a bat a quelcom més que els nostres negocis, problemes o banalitats de la vida, per descobrir –sentir junts!- el batec de Déu en la nostra vida.
Però em sento molt lluny d’haver-ho aconseguit. Mai, com en aquest dia de Nadal, ens desitgem tanta felicitat. És que aquest Nen de Nadal ha vingut per fer-nos feliços, no només en aquestes festes.
Durant tot l’any, però escandalosament en aquests dies, la societat de consum se n’aprofita per vendre a la gent la felicitat el preu del sabó del bany. La publicitat proposa la felicitat a qualsevol preu. La gent compra i consumeix i sembla feliç.
Però la felicitat no es compra.
Quin és el secret de la felicitat?
Busca la felicitat i mai no la trobaràs. Perquè no és a fora, no és enlloc, és en tu.
Oblida’t de tu mateix i viu per als altres.
I un dia la felicitat estarà a casa teva
I en el teu cor.
Un dia, Déu va concedir a un seu devot les tres gràcies que més desitgés en aquesta vida. El primer que va demanar aquest devot va ser que la seva dona és morís per poder casar-se amb una altra de més jove i bonica. Però, al funeral, tot eren elogis de la difunta. Aleshores el devot s’adonà de la seva ceguesa: no en trobaria una altra de millor.
Va demanar, dons, la segona gràcia: que ressuscités la seva esposa i ja no gosava demanar la tercera gràcia per por d’equivocar-se. Llavors Déu li suggerí: “demana la gràcia de reconèixer la part bona que tenen les coses i les persones que t’envolten”
Sí, el veritable art de viure, el secret de la felicitat, consisteix a acceptar, a abraçar la vida tal com és. A més, la felicitat a la terra mai no és perfecta. Té tantes facetes, que sempre en falten algunes. S’ha de saber i tenir en compte que és així. No miris les parts de felicitat que et falten: sigues feliç amb el que tens. No esperis a un altre dia per ser feliç: sigues feliç avui mateix. Viu per als altres. El secret de la felicitat és en tu mateix. Aquest és el Nadal que jo vull. És el que us desitjo a tots de tot cor.
Pare Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador
Fa molt de temps, que vaig decidir que cada vegada que em trobaria amb una persona havia de ser per a mi com trobar-me amb aquell Infant de Nadal, que un dia va ser noi, després jove, després un home adult i madur.
Sempre que em trobo amb algú, voldria que fos Nadal, un moment en què el nostre cor humà –el seu i el meu- s’obrissin de bat a bat a quelcom més que els nostres negocis, problemes o banalitats de la vida, per descobrir –sentir junts!- el batec de Déu en la nostra vida.
Però em sento molt lluny d’haver-ho aconseguit. Mai, com en aquest dia de Nadal, ens desitgem tanta felicitat. És que aquest Nen de Nadal ha vingut per fer-nos feliços, no només en aquestes festes.
Durant tot l’any, però escandalosament en aquests dies, la societat de consum se n’aprofita per vendre a la gent la felicitat el preu del sabó del bany. La publicitat proposa la felicitat a qualsevol preu. La gent compra i consumeix i sembla feliç.
Però la felicitat no es compra.
Quin és el secret de la felicitat?
Busca la felicitat i mai no la trobaràs. Perquè no és a fora, no és enlloc, és en tu.
Oblida’t de tu mateix i viu per als altres.
I un dia la felicitat estarà a casa teva
I en el teu cor.
Un dia, Déu va concedir a un seu devot les tres gràcies que més desitgés en aquesta vida. El primer que va demanar aquest devot va ser que la seva dona és morís per poder casar-se amb una altra de més jove i bonica. Però, al funeral, tot eren elogis de la difunta. Aleshores el devot s’adonà de la seva ceguesa: no en trobaria una altra de millor.
Va demanar, dons, la segona gràcia: que ressuscités la seva esposa i ja no gosava demanar la tercera gràcia per por d’equivocar-se. Llavors Déu li suggerí: “demana la gràcia de reconèixer la part bona que tenen les coses i les persones que t’envolten”
Sí, el veritable art de viure, el secret de la felicitat, consisteix a acceptar, a abraçar la vida tal com és. A més, la felicitat a la terra mai no és perfecta. Té tantes facetes, que sempre en falten algunes. S’ha de saber i tenir en compte que és així. No miris les parts de felicitat que et falten: sigues feliç amb el que tens. No esperis a un altre dia per ser feliç: sigues feliç avui mateix. Viu per als altres. El secret de la felicitat és en tu mateix. Aquest és el Nadal que jo vull. És el que us desitjo a tots de tot cor.
Pare Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador
FA UN SEGLE DE LA PRIMERA PEDRA DE LA CASA 'FASCÍMIL'DE LORETA A PUIG-AGUT
Els projectes que Ramon Madiroles preveia a les seves terres al nord del terme de Manlleu no es limitaven al santuari de Puig-agut. A més del temple religiós dedicat al Sagrat Cor –l’única de les propostes reeixides- va concebre l’explotació agrícola i la deu d’aigües medicinals, de la construcció d’un balneari al costat de la seva masia mil·lenària; Madiroles, també, va iniciar una curiosa i poc coneguda construcció: la rèplica de la Casa de Loreto envoltada de tretze oratoris.La tradició que envolta Loreto, ciutat italiana propera a la mar Adriàtica, diu que, el 1294, uns àngels van transportar-hi la casa de Natzaret on va esdevenir l’Anunciació de l ‘àngel Gabriel a la Mare de Déu. El fet llegendari va ser origen d’una devoció molt difosa, no només a Itàlia.
La devoció de Madiroles per la Mare de Déu i a la Casa de Loreto el va dur a establir lligams amb l’anomenada Congregació Universal Lauretana de la qual va arribar a ser nomenat ‘Guàrdia i Cavaller d’Honor’. Aquesta relació va comportar que oferís una part de les seves terres per construir el que es va anomenar “fascímil de la Santa Casa de Loreto” a la falda del turó del santuari en direcció a la masia de Madiroles.
El 10 de desembre de 1909, festivitat de la Mare de Déu de Loreto de fa justament un segle, es va col·locar la primera pedra d’aquesta singular edificació. Hi van assistir el zelador general i màxim representant de la congregació lauretana a Espanya, mossèn Llorenç Arbussà, que va oficiar una missa que presidia una imatge de la Mare de Déu de Loreto dins el temple de Puig-agut. Posteriorment es va beneir la pedra que va ser portada, en processó, al lloc on s’havia d’aixecar l’edifici. Aquell mateix dia, un grup de paletes van fer els fonaments i van aixecar els primers murs. L’obra, però, va restar aturada en aquell punt fins a la primavera següent.
Les previsions suposaven que s’acabaria ocupant una superfície de 10.500 metres quadrats. En el centre de l’espai es construïa la casa de Loreto i, al seu voltant, els tretze oratoris. Aquests, fruit d’una idea anterior de Madirolas, simbolitzaven les dotze promeses que Jesucrist va fer a santa Marguerite-Marie d’Alacoque i la que va fer al venerable Bernardo d'Hoyos.
L’oratori número 13, que havia d’estar dedicat al venerable Bernardo d'Hoyos , era el principal. Aquest havia estat projectat per August Font, el mateix arquitecte del santuari de Puig-agut, amb unes dimensions i característiques especials. La primera pedra havia estat col·locada el 8 de desembre de 1904. L’edifici no va anar més enllà d’aquest grau inicial ja que, segons el mateix Madirolas, “una desgracia imprevista, que obligó a salir de España al antes rico caballero, que se encargó de costear dicho Oratorio, ha sido la causa de no haberse aún levantado o construïdo”.
La resta del projecte, que també estava en mans dels donatius de catòlics de l’estat espanyol i d’Amèrica, no va anar gaire més lluny. Aquestes aportacions econòmiques no van arribar amb les quantitats que es preveien i, insistentment, es feia saber que mancaven 3.000 duros per poder-lo enllestir. La construcció principal, la casa fascímil de Loreto, no es va acabar mai; dels tretze oratoris que havien d’acompanyar-la només se’n van construir dos: el dedicat a la promesa XII, gràcies als donatius del gallec Manuel Amor i inaugurat a finals de juny de 1914, i el dedicat a sant Joan.
Aquests dos oratoris van restar abandonats, uns anys després, i van ser enrunats a principi de la dècada de 1990; aleshores,encara es podia veure la planta de la casa de Loreto.
Joan Arimany i Juventeny
Foto: Inspecció a les obres del “Fascímil” situada a la dreta i en primer pla. A l’esquerra, el primer dels oratoris. Al fons, el santuari de Puig-agut. Any 1910 (Lluís Coll)
Per més informació, vegeu:
“La primera piedra del Fascímil”. Dins: Mensajero Lauretano, any IV, núm. XII, desembre de 1909. Mataró, p. 407 i 408 [vegeu també altres números]
Madirolas i Bertrana, Joan. Pàgines viscudes pel polifacètic manlleuenc Ramon Madirolas i Codina. [Manlleu] : [l'autor], 2002. Treball inèdit [Volum dipositat a la Biblioteca Municipal de Manlleu], p. 202 – 203
EL BOIX GRÈVOL
Aquesta planta és l’estrella de la decoració nadalenca per la forma particular de les seves fulles ovalades, amb marge ondulat i punxes als extrems de color verd fosc intens i brillant i els fruits de color vermell també molt brillant. Però a causa de l’abús que n’hem fet, ha estat necessari catalogar-la com a planta protegida per preservar-la de la seva desaparició. És per això que la comercialització s’ha de fer de manera sostenible, i és permesa només si la procedència és de vivers. És costum utilitzar-lo com a referent de les festes nadalenques com a centres, corones, murals, plafons, safates i altres usos en gran varietat d’objectes com poden ser adhesius, targetes o teixits.El seu hàbitat són els boscos dins l’estatge de les fagedes i alzinars, preferentment en llocs fresquívols Desafortunadament avui dia no és abundós a causa de l’acció de l’home que, a més d’utilitzar-lo con decoració nadalenca, n’ha abusat pe la duresa de la fusta i pel fet de ser molt resistent a la humitat i per tant a podrir-se. Com a planta medicinal, segons publicacions especialitzades, cal dir que les seves fulles i arrels tenen propietats diürètiques i que també serveixen per combatre processos infecciosos, com a purgant i tranquil·litzant. Els seus fruits, tòxics per a les persones, són bona menja per a diferents espècies del bosc. Arreu del món es comptabilitzen unes 400 espècies de la mateixa família. Si en comprem, cal saber que prové de cultius legals.
Àlex Roca
3.10.09
Esbós biogràfic d’August Font i Carreres, arquitecte del santuari de Puig-agut
Serà el proper any 2010, concretament el 29 de desembre, quan es compliran 130 anys de la celebració de la primera missa a Puig-agut. Sis anys més tard, amb el santuari acabat, es procedia a la seva benedicció. És a partir d’aquestes dates que es poden anar encadenant tot un seguit d’efemèrides any darrere any per fer referència a diferents esdeveniments; el més normal, però, és fer coincidir un nombre d’anys molt concret per a les celebracions. El que segurament no sabem o hem oblidat és l’arquitecte amb el qual Ramon Madiroles va encarregar el projecte que havia de donar forma al santuari. L’escollit fou August Font i Carreres, nat l’any 1845 a Barcelona, on va morir el 1924, després d’una brillant tasca arquitectònica.August Font i Carreres, arquitecte titulat el 1869, fou un professional de gran renom de finals del segle XIX i començament del següent. Fou deixeble d’Elies Rogent, amb qui redactà un projecte de restauració de la catedral de Tarragona el 1883 i construí el seminari d’aquella ciutat. La seva activitat més rellevant, just acabada la carrera, va ser a la basílica del Pilar de Saragossa on va dirigir les obres de restauració i reforçament de la cúpula central. Del conjunt de la seva obra cal destacar la finalització de la façana i cimbori de la catedral de Barcelona, de la plaça de braus de les Arenes, el palau de Belles Arts de Barcelona, avui desaparegut; l’església de la Caritat de Barcelona i la basílica de Vilafranca, entre altres importants obres. Fou acadèmic de Sant Jordi (1894), president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya i catedràtic de l’Escola d’Arquitectes de Barcelona. Li foren encomanades nombroses i importants reconstruccions i restauracions.
La comanda per part de Ramon Madiroles per a la construcció del Santuari de Puig-agut fou molt ben rebuda per August Font, donada la seva tendència al neogòtic i pel fet de la dedicació com a copatrona, a la Mare de Déu de Lurdes. Aquest fou el motiu pel qual l’arquitecte donà certa tendència a seguir les línies de la basílica francesa. Ens dol, però, que tot i fer un acurat seguiment de la tasca d’August Font mitjançant biografies seves i molt especialment a través d’Internet, no hi hem sabut trobar cap referència a Puig-agut. Serà a partir d’ara que li podrem trobar. Sí que hem trobat, però, la que ens ha deixat el nét del fundador, Joan Madiroles i Bertrana.
Àlex Roca
Trobar sentit
Penso que tots els humans estarem d'acord en això: L'home aspira radicalment a ser feliç. Hem estat creats per a la felicitat. Però ens cal afegir que l'home també ha d'aspirar a fer-se digne de la felicitat. Ara bé, ¿què és allò que em porta a ser feliç? Kant, el gran filòsof alemany, diu que :"La felicitat és la conseqüència del compliment del deure" I no obstant, l'home bo és feliç. Jo penso que allò que l'home cerca més profundament és de "Trobar un sentit a la seva vida". És aleshores que una persona troba allò que el farà feliç. Perquè la felicitat en si, no existeix. El que sí que existeix és que podem trobar un sentit a la vida que ens permetrà caminar vers la felicitat.
La persona també aspira a trobar-se amb un altre ser humà, amb un tu a qui estimar i ser estimat per ell. La realització d'un sentit a la vida i aquest trobament humà ofereixen a l'home el fonament per a la felicitat i el plaer.
Jo m'atreveixo a afirmar que la persona només es pot realitzar si troba un sentit a la seva vida. Quan la persona se sent fracassada o frustrada en no trobar un sentit a la seva vida, aleshores sorgeix el desig del plaer i el desig de poder.
Vivim en una època de "frustració existencial" i són sobretot els joves els qui se senten frustrats en el seu desig de trobar un sentit a la seva vida. Aquest buit existencial es manifesta en l'avorriment. Quanta joventut - i no joventut - s'avorreix, malgrat que només ha d'estirar el braç per a tenir-ho tot. Fins i tot el plaer i el poder l'avorreixen.
Sí, cada vegada hi ha més gent amb la sensació d'un buit interior, amb la sensació que la seva vida no té sentit, és absurda. La sortida del buit s'expressa amb el sexe, la violència, el poder, la droga, el prohibit...
Jo diria que el bé és tot allò que una persona fa per a donar un sentit a la seva vida. I el mal és tot allò que va contra la realització d'aquest sentit. Avui, més que mai cal educar els joves per a la responsabilitat. Ser responsable vol dir ser selectiu, ser capaç d'escollir. Si es deixa guiar només pels instints, mai no sabrà què ha de fer per a trobar un sentit. Ha d'aprendre a distingir allò que és essencial i allò que no ho és, allò que té sentit i allò que no en té. Però si es deixa portar només per l'instint, acabarà sent una joguina de la societat de consum que ha trobat la manera de fer diners explotant els instints animals de l'home (sexe, violència, poder, plaer...)
Ni jo, ni ningú no pot dir-te a tu quin és el sentit de la teva vida. Només tu pots trobar-lo. Però sí que puc dir-te que la vida té sentit. Sóc jo, ets tu, és cadascú que ha de donar un sentit a la seva pròpia vida. Quan l'has trobat, tens el fonament i la base per a ser feliç. I encara més: passi el que passi, aquest sentit que hem trobat es queda sempre. Perquè la vida té un sentit en totes les circumstàncies i situacions, fins i tot en el sofriment i la mort.
La persona corrent troba un sentit en el treball humà, en fer una experiència, en estimar algú, i fins i tot en una situació desesperada que el sorprèn. El més important és l'actitud amb què afrontem el nostre destí inevitable. Hem de dir que hem nascut per a donar un sentit a la nostra vida. Quan l'hem trobat estem en el camí de la felicitat.
El Bon Lladre, a la Creu, se'n adona que tota la seva vida no ha tingut sentit. Al moment que mira Jesús i li demana: "Jesús, recorda't de mi", en aquest instant recupera tot el passat i dóna un sentit total a la seva vida. Aquell seu acte d'amor al salva: és Sant Dimas.
A l'hora de la mort, tota una vida malgastada pot retrobar sentit. Per què esperar a última hora?
P. Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador
La persona també aspira a trobar-se amb un altre ser humà, amb un tu a qui estimar i ser estimat per ell. La realització d'un sentit a la vida i aquest trobament humà ofereixen a l'home el fonament per a la felicitat i el plaer.
Jo m'atreveixo a afirmar que la persona només es pot realitzar si troba un sentit a la seva vida. Quan la persona se sent fracassada o frustrada en no trobar un sentit a la seva vida, aleshores sorgeix el desig del plaer i el desig de poder.
Vivim en una època de "frustració existencial" i són sobretot els joves els qui se senten frustrats en el seu desig de trobar un sentit a la seva vida. Aquest buit existencial es manifesta en l'avorriment. Quanta joventut - i no joventut - s'avorreix, malgrat que només ha d'estirar el braç per a tenir-ho tot. Fins i tot el plaer i el poder l'avorreixen.
Sí, cada vegada hi ha més gent amb la sensació d'un buit interior, amb la sensació que la seva vida no té sentit, és absurda. La sortida del buit s'expressa amb el sexe, la violència, el poder, la droga, el prohibit...
Jo diria que el bé és tot allò que una persona fa per a donar un sentit a la seva vida. I el mal és tot allò que va contra la realització d'aquest sentit. Avui, més que mai cal educar els joves per a la responsabilitat. Ser responsable vol dir ser selectiu, ser capaç d'escollir. Si es deixa guiar només pels instints, mai no sabrà què ha de fer per a trobar un sentit. Ha d'aprendre a distingir allò que és essencial i allò que no ho és, allò que té sentit i allò que no en té. Però si es deixa portar només per l'instint, acabarà sent una joguina de la societat de consum que ha trobat la manera de fer diners explotant els instints animals de l'home (sexe, violència, poder, plaer...)
Ni jo, ni ningú no pot dir-te a tu quin és el sentit de la teva vida. Només tu pots trobar-lo. Però sí que puc dir-te que la vida té sentit. Sóc jo, ets tu, és cadascú que ha de donar un sentit a la seva pròpia vida. Quan l'has trobat, tens el fonament i la base per a ser feliç. I encara més: passi el que passi, aquest sentit que hem trobat es queda sempre. Perquè la vida té un sentit en totes les circumstàncies i situacions, fins i tot en el sofriment i la mort.
La persona corrent troba un sentit en el treball humà, en fer una experiència, en estimar algú, i fins i tot en una situació desesperada que el sorprèn. El més important és l'actitud amb què afrontem el nostre destí inevitable. Hem de dir que hem nascut per a donar un sentit a la nostra vida. Quan l'hem trobat estem en el camí de la felicitat.
El Bon Lladre, a la Creu, se'n adona que tota la seva vida no ha tingut sentit. Al moment que mira Jesús i li demana: "Jesús, recorda't de mi", en aquest instant recupera tot el passat i dóna un sentit total a la seva vida. Aquell seu acte d'amor al salva: és Sant Dimas.
A l'hora de la mort, tota una vida malgastada pot retrobar sentit. Per què esperar a última hora?
P. Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador
Les malalties epidèmiques i la religiositat popular
Ramon Madirolas i Codina, després d’aconseguir que l’any 1885 el terme de Manlleu fos dedicat al Sagrat Cor de Jesús, com s’esmenta en el número anterior d’El Far de Puig-agut, també ho va aconseguir amb de Torelló.Madirolas va escriure, en data del 8 d’octubre d’aquell mateix any, una carta a l’Ajuntament de Torelló per tal que s’adherís a la iniciativa i considerés la possibilitat de sumar el municipi als territoris dedicats al Sagrat Cor. En aquesta carta, explica Fortià Solà a la seva Història de Torelló, Madirolas “addueix el testimoni de vàries ciutats franceses, les quals a aquesta pràctica atribueixen l’haver-se deslliurat del còlera i d’altres calamitats (1)”. Aquesta referència la llegim precisament ara, en el 2009, que en els darrer mesos els mitjans de comunicació han avisat, entre comentaris de prevenció i avís, de l’arribada d’una possible epidèmia; l’anomenada grip A o Nova, causada pel virus H1N1, sembla que pot fer estralls entre la població. Per això pot ser interessant veure com els catalans del segle XIX, especialment en l’època de la construcció del nostre santuari, es prenien aquest casos de malalties especialment encomanadisses i com els eren motiu per expressar la seva profunda religiositat.
Esteve Gaja, en el seu llibre El Manlleu del segle XIX, comenta la incidència de les epidèmies en la societat d’aquell període (2). El 1809 el tifus va afectar una societat que vivia les conseqüències de la guerra del Francès i va provocar unes tres-centes seixanta defuncions sobre un miler i mig d’habitants. El 1834 el còlera es va fer present però sense provocar gaire desgràcia; aquesta epidèmia va retornar l’estiu de 1854 després d’un hivern molt cru; va deixar uns 150 morts respecte un global de 3.300 persones. Deu anys després, per la tardor, una greu epidèmia que es va qualificar de verola, va provocar diverses víctimes. El 1883 va ser, de nou, aquesta malaltia la que va provocar el traspàs de 83 manlleuencs. Va arribar a la població el 22 d’agost i, el període més dur, va acabar el 17 de novembre; un lleu rebrot va arribar el gener següent. Gaja explica com “en el curs d’aquesta epidèmia, Manlleu tingué el consol d’ésser assistit amb la presència del Sr. Bisbe de la diòcesi, qui visità diversos malalts i aquest gest fou d’allò més ben vist (3)”. El bisbe Morgades, precisament, havia vingut a la nostra població amb motiu de la col·locació de la primera pedra del nostre santuari de Puig-agut.
Un any i mig després, el 1885, el còlera va tornar a sacsejar la vida manlleuenca i aleshores va produir la mort de 30 o 40 persones. El primer difunt produït per la passa va ser el 10 d’agost i l’Ajuntament va suprimir els balls de la Festa Major per evitar-ne la propagació i es va estar a punt de fer el mateix amb el de la Fira de Sant Agustí. Per la seva banda, Domènec Torrent i Garriga esmenta que, a finals de 1889, la grip va fer emmalaltir prop de 600 manlleuencs però cap mort (4). Ramon Puntí explica a Les generacions parlen com van viure aquest període les manlleuenques i manlleuencs: “les famílies, matí i tarda, fregaven amb zotal les cases de manera exagerada. Algunes persones, a causa d’això, tardaren un temps o tota la vida sense sentir l’olor de les coses (5)”.
Les successives malures, en aquell temps, no estaven acompanyades de l’atenció sanitària i dels quals gaudim ara ni de les efectives mesures de prevenció que es promouen. Potser per aquets motiu, com devia manar la tradició, la resposta es cercava al cel i en els designis de la divina Providència. El 1854, després de la fuetada del còlera van prometre i complir, en vot de poble, edificar una ermita a sant Jaume com Manlleu havia tingut anteriorment. El 1884, recordant aquesta acció i els seus efectes benefactors, lligant-la a la figura de sant Jaume –copatró de Manlleu- li van construir una fornícula al carrer que li era dedicat. I en acabar l’epidèmia del còlera de 1885, el 8 d’octubre, l’Ajuntament va fer cantar un solemne Te Deum en acció de gràcies (6). Per algun motiu semblant, tot i que en data desconeguda, sembla que van ser col·locades les imatges de la Mare de Déu dels Àngels al carrer del Pont i la Mare de Déu del Carme del carrer de Vendrell.
No ens ha de sorprendre, per tant, que fos present en l’ànim general de la població que vivia en la dècada de 1880 allò que el mateix Madirolas havia dit de França: que el Sagrat Cor de Jesús protegia la debilitat humana i vetllava per la salut dels pietosos fidels.
Joan Arimany i Juventeny
Biliografia:1 Solà, Fortià. Història de Torelló. Barcelona: Gráficas Marina, 1947-1948, volum. 2, p. 221
2 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX . Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 75 – 77
3 Gaja, íbid, p. 774 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vich: Imp. R. Anglada y Pujals, 1893, p. 114.
5 Puntí, Ramon. Les generacions parlen: biografia "Cal noi Ramon" Manlleu, 1745 a 1930.[Vic: COPIVIC], 1978, p. 135
6 Gaja, ídem
Noticiari
Una necessitat urgent pel manteniment del santuari és la renovació de les diferents vessants de la teulada amb un pressupost de 6.000 €. Properament es reunirà la Pabordia per estudiar les possibilitats de finançament. En el proper butlletí de Nadal s'informarà de la qüestió.
Entre altres donatius, se n'ha rebut un de 100 €. Recordem que es poden fer donatius pel nostre santuari al compte de Caixa Manlleu, número 2040.0010.28.8000694386 o a la caixeta del santuari.
Entre altres donatius, se n'ha rebut un de 100 €. Recordem que es poden fer donatius pel nostre santuari al compte de Caixa Manlleu, número 2040.0010.28.8000694386 o a la caixeta del santuari.
12.6.09
EL TERME MUNICIPAL DE MANLLEU VA SER DEDICAT AL SAGRAT COR DE JESÚS EL 1885
La devoció al Sagrat Cor de Jesús és una mostra de pietat força antiga. Ja al segle XIII, diu la Gran Enciclopèdia Catalana (1), a partir de les visions de santa Matilde i santa Gertrudis es va començar a estendre. L’impuls definitiu el va rebre a partir d’una nova visionària, en aquest cas de santa Margarite-Marie d’Alacoque (1673-75). Un segle després, el papa Climent XIII en va aprovar el culte, que es va estendre per tota l’Església Catòlica gràcies a l’impuls de Pius IX que en va determinar la festivitat el divendres després de l’octava de Corpus.La imatge del Sagrat Cor de Jesús és, segons el doctor en periodisme Salvador Alsius, la representació de l’efigie de Jesús amb exhibició explícita del seu cor, com a símbol del seu amor per tota la humanitat (2); a aquesta definició hi afegeixen, Josep Manuel Udina i Joan Galtés, que aquesta representació de Jesús ho és en tant que símbol alhora del seu amor humà i diví (3).
El culte a la província Tarraconense va ser promogut a partir dels sínodes dels segles XVIII i XIX i al bisbat de Vic són indissociables d’aquesta devoció els noms dels bisbes Josep Morgades i Gili (que va ocupar el primer lloc de la diòcesi entre 1882 i 1899) i el seu successor Josep Torras i Bages (bisbe de 1899 a 1916).
El bisbe Morgades, en l’orientació marcada per Lleó XIII, va promoure, en paraules de l’historiador, “la regeneració religiosa de la societat mitjançant la presència més activa de l’església davant la població i els governants” i va procurar una “mobilització doctrinal i devocional a nivell popular” entre la qual es comptava amb manifestacions de religiositat popular (4). En aquest sentit, recorda el mateix historiador, el bisbe va refermar, el 13 de maig de 1883, la consagració de la diòcesi al Sagrat Cor de Jesús com ja s’havia fet per primera vegada vuit anys abans (5).
Morgades va comptar, en aquest empresa per difondre la devoció al Sagrat Cor de Jesús, amb la col·laboració de Ramon Madiroles i Codina. Aquest va impregnar la seva actuació, exemplificada en el santuari de Puig-agut, amb la seva gran devoció al Sagrat Cor. Com recollia el Correo Catalán (6), després de proposar el seu projecte als altres propietaris amb qui creia compartir els drets del turó, Madirolas va manifestar-lo al bisbe Morgades, que “acogió benévolo el proyecto, animó á sus autores á que lo realizasen cuanto antes”. D’aquí que, en l’acte de col·locació de la primera pedra, el 29 de desembre de 1883, es va comptar amb la presència del mateix prelat.
Així mateix, Madirolas va transmetre aquesta personal estimació pel Sagrat Cor a tota la seva capacitat d’influència. Per aquesta raó, el 10 de setembre de 1885, l’Ajuntament de Manlleu prenia dues decisions en sessió plenària: per una banda, preveia una dotació econòmica de 750 pessetes (ara serien 4,51 €) per a la construcció del santuari de Puig-agut; per altra banda, tal com consta a l’Arxiu Municipal, es prenia el següent acord: “por unanimidad consagrar esta Villa y término municipal al Sagrado Corazón de Jesús (que se venerará en el templo que se levanta en Puig-agut) a fin de que bajo el amoroso amparo de su tierno Corazón, podamos nosotros y nuestros descendientes vernos libres de todas las calamidades presentes y futuras y á su vez colmados de prosperidades” i acabava el text dient que “entiende este municipio atraer así las Bendiciones que augura León XIII (del Sagrado Corazón de Jesús) sobre esta Villa y comarca y en las cuales nos confirma con su Bendición Apostólica (7)”.
D’aquesta simbòlica però decidida actuació municipal en gaudim, encara ara, segle i quart després, amb la possibilitat d’honorar al Sagrat Cor de Jesús en cada visita al nostre santuari. En resten, també, múltiples mostres més modestes, més privades, escampades per tot el municipi. I és que Nostre Senyor, quan es va aparèixer a santa Margarite-Marie, va transmetre diverses promeses a qui li oferís culte; una d’aquestes promeses va ser la d’omplir de benedicció la llar on la imatge del Sagrat Cor fos esposada amb devoció (8). Segurament per aquest motiu, i com a prova d’estimació popular al Sagrat Cor, és present, en lloc destacat, a moltes llars de famílies manlleuenques. En aquestes es pot trobar la figura, generalment entronitzada, del Sagrat Cor, com també és freqüent copsar-la en forma de plaqueta de metall a l’entrada principal de moltes d’aquestes cases com a signe de benvinguda i acolliment.
Joan Arimany i Juventeny
Notes bibliogràfiques:
1 Udina, J.M.; Galtés, J. “Cor de Jesús, Sagrat”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 8, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 193
2 “Sagrat Cor”. Dins: Alsius, Salvador. Hem perdut l'oremus: petita enciclopèdia de la cultura catòlica. Barcelona La Campana 1999, p. 240
3 Udina, J.M.; Galtés, J. Íbid
4 Figuerola, Jordi. “Regeneració religiosa i catalanisme: el cas del bisbe Morgades”. Dins. L’Avenç, revista d’història. Núm. 177, gener de 1994, p. 22
5 Figuerola, Jordi. El bisbe Morgades i la formació de l’Església catalana contemporània. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1994, p. 156 i 157 (vegeu, especialment, la nota a peu de pàgina núm. 147)
6 Reproducció de la notícia “Un nuevo templo al Sagrado Corazón de Jesús” del Correo Catalán del 3 de gener de 1884 que es pot llegir a: Madirolas i Codina, Ramon. Discursos y narraciones. Barcelona: Sucesores de N. Ramírez, 1885, p. 159 i 160
7 Arxiu Municipal de Manlleu. Actes de ple de l’Ajuntament. 1878 – 1893, governació 3, llibre 2. L’Ajuntament actuava sota la presidència de l’alcalde Pere Homs i consten com a regidors els també manlleuencs: Antoni Roqué, Josep Vilamala, Josep Poquí, Josep Sanglas, Josep Viladecans i Joaquim Baucells; signa l’acord Nicolau Prat en funció de secretari.
8 Alsius, Íbid.
PASTOR
Pensar la vida i no viure-la.
Pensar Déu i no viure Déu.
Amb filosofia no hi ha estrelles,
només hi ha idees.
Penso amb els ulls i amb les oïdes,
penso amb la boca i amb les mans.
Pensar Déu és veure i sentir,
fer-nos amables com l’albada.
La meva ànima és pura i no pensa.
És com un pastor de ramats.
Ramats de pensaments, de sensacions i d’emocions.
Jo pasturo el meu ramat.
No voldria ser una ovella, ni un anyell, ni un cabrit.
Vull ser pastor del meu ramat,
dels meus pensaments i emocions,
dels meus desigs i sensacions.
Estimo la flor perquè la penso?,
o bé perquè la miro i flairo el perfum?
Pots pensar Déu i no estimar-lo,
i estimar Déu sense pensar-lo.
Nedar i ser lliure, no tenir ni desitjar.
Un home així s’assembla a Déu.
Déu no pensa, sent, veu, toca.
Estimar és sentir i crear, i també és actuar.
He mullat amb llàgrimes el meu pa,
I he sentit els crits de tants dolors.
I ara et conec:
M’has fet entrar dintre la vida.
Davant aquest ara i aquí,
d’un capvespre esplendorós,
es fan amics goig i dolor,
i sóc feliç quan estan units.
Hi ha quelcom en mi, no sé què és,
però sé que és en mi.
Oh vida!, em fa dir.
Germanes i germans, no és la mort ni és el patir.
És la llum, i Vida és!
Vida eterna sempre amb mi!
I aquesta Unió em fa fel
Marcel Capellades
Sant Salvador
Pensar Déu i no viure Déu.
Amb filosofia no hi ha estrelles,
només hi ha idees.
Penso amb els ulls i amb les oïdes,
penso amb la boca i amb les mans.
Pensar Déu és veure i sentir,
fer-nos amables com l’albada.
La meva ànima és pura i no pensa.
És com un pastor de ramats.
Ramats de pensaments, de sensacions i d’emocions.
Jo pasturo el meu ramat.
No voldria ser una ovella, ni un anyell, ni un cabrit.
Vull ser pastor del meu ramat,
dels meus pensaments i emocions,
dels meus desigs i sensacions.
Estimo la flor perquè la penso?,
o bé perquè la miro i flairo el perfum?
Pots pensar Déu i no estimar-lo,
i estimar Déu sense pensar-lo.
Nedar i ser lliure, no tenir ni desitjar.
Un home així s’assembla a Déu.
Déu no pensa, sent, veu, toca.
Estimar és sentir i crear, i també és actuar.
He mullat amb llàgrimes el meu pa,
I he sentit els crits de tants dolors.
I ara et conec:
M’has fet entrar dintre la vida.
Davant aquest ara i aquí,
d’un capvespre esplendorós,
es fan amics goig i dolor,
i sóc feliç quan estan units.
Hi ha quelcom en mi, no sé què és,
però sé que és en mi.
Oh vida!, em fa dir.
Germanes i germans, no és la mort ni és el patir.
És la llum, i Vida és!
Vida eterna sempre amb mi!
I aquesta Unió em fa fel
Marcel Capellades
Sant Salvador
A LA FI TOT ARRIBA
Una vegada més en Ramon Madiroles ens sorprèn. Ha estat rellegint la recopilació que va dur a terme el seu nét, Joan Madiroles i Bertrana, de tot allò que el seu avi va publicar a la revista, El Faro de Puig-Agut. Hi trobem referència a un projecte de carreteres que convida a entrar en el tema, pel fet que va ser el passat mes d’abril quan es va inaugurar la nova carretera que uneix les comarques de la Garrotxa i Osona per Barcons, un nou vial que, tot i la diferència per la distància en el temps, té la seva similitud amb el que va promoure en Madiroles. Fem-ne un repàs.Era mitjan gener de l’any 1901 quan a les set d’un matí en Madiroles i el seu amic, Lluís Coll Espadaler, van emprendre a peu el camí de Manlleu a la Vola, coll de Barcons, Joanetes i Olot. Una distància prou important perquè pernoctessin a Olot i fessin el camí de retorn el dia següent. En Lluís Coll era de Sant Quirze de Besora i va residir molts anys a Manlleu on exercia d’aparellador a l’Ajuntament, d’aquí l’amistat amb Madiroles. Aparentment, aquesta excursió era per gaudir de la natura ja que els paratges eren i, són encara, prou encisadors i així ho manifestaven satisfets de la seva contemplació, ja de retorn a Manlleu. No sembla casualitat, però, que en Madiroles, un any més tard, el 4 de febrer de 1902, valent-se de l’amistat amb alguns parlamentaris de l’Estat Espanyol i el suport del general Weyler, presentes al Congrés de Diputats un conjunt de millores per a la comarca d’Osona i especialment un projecte de carretera per unir Osona amb la Garrotxa.
Aquest projecte, segons plànol confeccionat per l’Espadaler, aprofitava el tram de carretera que s’havia inaugurat amb el suport de l’Ajuntament manlleuenc l’abril de 1895 entre Manlleu i la font minero-medicinal de Madiroles i havia de continuar per la Vola, coll de Barcons, les Preses i Olot. De fet, part del traçat aprofitava un antic projecte que havia d’enllaçar Sant Quirze de Besora amb les Preses, el qual no es va dur a terme. Es feia constar que el plànol presentat només era orientatiu, ja que havien de ser els enginyers de l’Estat els que l’havien d’elaborar. Durant l’any 1902 es van adherir al projecte els ajuntaments de Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora, Vidrà, Joanetes, La Vola i Vic, que va fer-ho el gener de 1903. Quant a Manlleu, a més d’adherir-s’hi, també cedia tots els drets que podia tenir del tram de carretera que s’havia inaugurat l’any 1895 fins la font de Madiroles.
Per les fonts consultades no hi ha noticia de si la proposta fou o no acceptada; per aquest desconeixement però, cal pensar que el projecte degué quedar arxivat en algun racó, dissimulat pel polsim, segurament a causa de la inestabilitat governamental de l’època. El cas és que el projecte era prou vàlid per tenir-lo en consideració, són moltes les carreteres que s’han fet per superar depressions de carenes pel transitar d’una vessant a l’altre, la recent inauguració així ho confirma. Evidentment que en Madiroles no va pensar en foradar la muntanya, només hagués faltat això; o potser sí va pensar-hi, aneu a saber.
Àlex Roca
NOTICIARI
Per una millor divulgació del butlletí, també es pot trobar per Internet a l’adreça següent: “elfardepuig-agut.blogspot.com”. També a la web de les parròquies de Manlleu “parroquiesmanlleu.net”
Pel manteniment del santuari i l’arranjament del seu entorn, cal crear un equip de voluntaris. Les persones amb temps disponible i que voguin col·laborar, poden posar-se en contacte mitjançant una nota a la bústia del Santuari o amb la pabordia.
Recordem que es poden fer donatius pel nostre Santuari al compte de Caixa Manlleu, número 2040.0010.28.8000694386 o a la caixeta del santuari.
Pel manteniment del santuari i l’arranjament del seu entorn, cal crear un equip de voluntaris. Les persones amb temps disponible i que voguin col·laborar, poden posar-se en contacte mitjançant una nota a la bústia del Santuari o amb la pabordia.
Recordem que es poden fer donatius pel nostre Santuari al compte de Caixa Manlleu, número 2040.0010.28.8000694386 o a la caixeta del santuari.
5.2.09
LES AIGUES MINEROMEDICINALS DE MADIROLES
Durant la segona meitat del segle XIX i fins ben entrat el XX van proliferar els balnearis, establiments de banys d’aigües termals i més especialment de caire medicinals i on també hi havia hostatgeria. Molts d’aquests balnearis, situats a redós de zones muntanyenques de privilegi i de gran bellesa, eren freqüentats per col·lectius benestants de la societat europea, però també n’hi havia de més modestos en llocs prou escaients, normalment apartats de les gran ciutats. Les propietats medicinals de les aigües venien avalades per les anàlisis practicades i unes o altres eren recomanables com a banys i per beure segons la malaltia.
Va ser idea de l’inquiet manlleuenc, Ramon Madiroles, fer analitzar una deu d’aigua existent prop de la seva propietat que de temps era coneguda per la gent de la rodalia i a la qual se li atribuïa propietats terapèutiques. Amb la finalitat d’aïllar la deu d’un torrent proper i buscar un major cabal va fer-hi fer excavacions i la deu va sorgir abundosa. El resultat de les anàlisis van animar el promotor a donar-los a conèixer mitjançant revistes i periòdics de l’època, així com també recollir l’opinió de diferents doctors, entre els quals hi havia l’eminent doctor Robert, catedràtic de la Universitat de Barcelona, el qual en una certificació autògrafa ratifica les qualitats medicinals que ja havia analitzat la Societat Farmacèutica Espanyola.
Una altra qüestió a resoldre era l’accés; Madiroles ho va plantejar a l’Ajuntament de Manlleu, llavors presidit per Ramon Albanell, i va presentar un acurat informe de les particularitats del projecte de carretera per accedir a la font i hostatgeria. El consistori va nomenar una comissió per estudiar la conveniència de construir la carretera sol·licitada per Madiroles. La comissió va interrogar persones que havien seguit un tractament amb les aigües de la font; també es va consultar els facultatius que les havien analitzat i uns i altres van coincidir en afirmar el seu valor terapèutic. La premsa de l’època també se n’havia fet ressò, comparant el brollador de Madiroles amb el Vichy Català. En data 25 de juny de 1885, segons consta a l’Arxiu Municipal, Governació 3, llibre 1, va ser la Corporació Municipal que va prendre l’acord de concedir tot l’ajut que li fos possible al promotor del balneari. La carretera es va construir partint d’un punt de la ja existent entre Manlleu i Torelló, vorejant l’ermita de Sant Jaume; l’import dels terrenys van ser pagat entre l’Ajuntament i en Ramon Madiroles i la seva inauguració es va escaure el 15 d’abril de 1895 amb la presència del general Weyler llavors capità general de Catalunya.
Les instal·lacions de la font, però, per les notícies que tenim, devien estar en funcionament el febrer de 1886 que és quan el bisbe Morgades va beneí l’establiment de les aigües i aquell mateix dia es va inaugurar el restaurant en un nou edifici, que bé podia ser l’hostatgeria, ubicat a la casa pairal de Madiroles. Tot i que no hi ha dades que facin referència al temps que va estar en servei el balneari i hostatgeria, sí que tenim informació que avalen la seva existència. El doctor Joan B Parcet, president del col·legi mèdic de Mataró i d’ancestrals arrels manlleuenques, va demanar passar uns dies de l’estiu del 1886 a l’hostatgeria de Madiroles amb la seva família. També cal fer esment del premi obtingut per les Aigües de Madiroles a l’Exposició Universal d’Anvers l’any 1885.
És aquest un episodi més del polifacètic Ramon Madiroles i que gràcies a la recopilació que va fer-ne el seu net, Joan Madiroles i Bertrana, mitjançant el buidat de la publicació d’ El far de Puig-agut de les diferents èpoques, ha arribat als nostres dies.
Àlex Roca
Va ser idea de l’inquiet manlleuenc, Ramon Madiroles, fer analitzar una deu d’aigua existent prop de la seva propietat que de temps era coneguda per la gent de la rodalia i a la qual se li atribuïa propietats terapèutiques. Amb la finalitat d’aïllar la deu d’un torrent proper i buscar un major cabal va fer-hi fer excavacions i la deu va sorgir abundosa. El resultat de les anàlisis van animar el promotor a donar-los a conèixer mitjançant revistes i periòdics de l’època, així com també recollir l’opinió de diferents doctors, entre els quals hi havia l’eminent doctor Robert, catedràtic de la Universitat de Barcelona, el qual en una certificació autògrafa ratifica les qualitats medicinals que ja havia analitzat la Societat Farmacèutica Espanyola.
Una altra qüestió a resoldre era l’accés; Madiroles ho va plantejar a l’Ajuntament de Manlleu, llavors presidit per Ramon Albanell, i va presentar un acurat informe de les particularitats del projecte de carretera per accedir a la font i hostatgeria. El consistori va nomenar una comissió per estudiar la conveniència de construir la carretera sol·licitada per Madiroles. La comissió va interrogar persones que havien seguit un tractament amb les aigües de la font; també es va consultar els facultatius que les havien analitzat i uns i altres van coincidir en afirmar el seu valor terapèutic. La premsa de l’època també se n’havia fet ressò, comparant el brollador de Madiroles amb el Vichy Català. En data 25 de juny de 1885, segons consta a l’Arxiu Municipal, Governació 3, llibre 1, va ser la Corporació Municipal que va prendre l’acord de concedir tot l’ajut que li fos possible al promotor del balneari. La carretera es va construir partint d’un punt de la ja existent entre Manlleu i Torelló, vorejant l’ermita de Sant Jaume; l’import dels terrenys van ser pagat entre l’Ajuntament i en Ramon Madiroles i la seva inauguració es va escaure el 15 d’abril de 1895 amb la presència del general Weyler llavors capità general de Catalunya.
Les instal·lacions de la font, però, per les notícies que tenim, devien estar en funcionament el febrer de 1886 que és quan el bisbe Morgades va beneí l’establiment de les aigües i aquell mateix dia es va inaugurar el restaurant en un nou edifici, que bé podia ser l’hostatgeria, ubicat a la casa pairal de Madiroles. Tot i que no hi ha dades que facin referència al temps que va estar en servei el balneari i hostatgeria, sí que tenim informació que avalen la seva existència. El doctor Joan B Parcet, president del col·legi mèdic de Mataró i d’ancestrals arrels manlleuenques, va demanar passar uns dies de l’estiu del 1886 a l’hostatgeria de Madiroles amb la seva família. També cal fer esment del premi obtingut per les Aigües de Madiroles a l’Exposició Universal d’Anvers l’any 1885.
És aquest un episodi més del polifacètic Ramon Madiroles i que gràcies a la recopilació que va fer-ne el seu net, Joan Madiroles i Bertrana, mitjançant el buidat de la publicació d’ El far de Puig-agut de les diferents èpoques, ha arribat als nostres dies.
Àlex Roca
S’ASSEMBLA A DÉU
Si avui hagués d’explicar què és la Quaresma, diria que són aquest 40 dies abans de la Pasqua en què ens esforcem per a conseguir un cor misericordiós i bo. Un sant del segle IV, St.Basili, diu: T’assemblaràs a Déu quan siguis bondadós. Entre totes les coses més boniques i atractives d’aquest món hi ha la bondat d’una persona. Per què ens atreu tant una persona bona? Senzillament, i ja ho he dit, perquè s’assembla a Déu.
El cristià, sempre, però sobretot en aquest temps de Quaresma, és aquell que s’esforça per ser un cor compassiu. Compassió vol dir “patir-amb” (cum-passió), sentir el dolor de l’altre, la pena de l’altre, plorar amb el qui plora, saber posar-se en la situació de l’altre.
Quan ets compassiu se t’obre el cor de bat a bat, la llum de la innocència entra dintre teu i pots veure l’altre tal com és. El veus tal com una mare veu el seu fillet.
Només Déu ens veu tal com som. Nosaltres veiem els altres des de la nostra foscor; per això els veiem egoistes, mentiders, dolents... Només la compassió dóna aquella llum que és comprensió, perdó, misericòrdia.
Dir misericòrdia = un cor per a tota misèria. Això és la compassió. Comprenc, acullo, no judico, sinó que sé acceptar les misèries dels altres, perquè sé que experimento com Déu Pare comprèn i acull les meves misèries i no em condemna mai, ni em judica.
La compassió, la misericòrdia, el perdó són les riqueses que portem a dins. Si anem per la vida sense explotar les riqueses que portem a dins, mai no serem cristians.
“De què vas per la vida?”, diuen els joves. Sí, rebràs d’allò que dones.
El món necessita molta compassió.
-El cor egoista es torna generós.
-El cor tancat s’obre a l’amor.
-El cor ple de por s’obre a la confiança.
Això és un home bo: es dóna, estima, confia. Un home així transforma la seva llar, un poble, una nació.
La Quaresma ens convida a provar-ho.
Pare Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador
El cristià, sempre, però sobretot en aquest temps de Quaresma, és aquell que s’esforça per ser un cor compassiu. Compassió vol dir “patir-amb” (cum-passió), sentir el dolor de l’altre, la pena de l’altre, plorar amb el qui plora, saber posar-se en la situació de l’altre.
Quan ets compassiu se t’obre el cor de bat a bat, la llum de la innocència entra dintre teu i pots veure l’altre tal com és. El veus tal com una mare veu el seu fillet.
Només Déu ens veu tal com som. Nosaltres veiem els altres des de la nostra foscor; per això els veiem egoistes, mentiders, dolents... Només la compassió dóna aquella llum que és comprensió, perdó, misericòrdia.
Dir misericòrdia = un cor per a tota misèria. Això és la compassió. Comprenc, acullo, no judico, sinó que sé acceptar les misèries dels altres, perquè sé que experimento com Déu Pare comprèn i acull les meves misèries i no em condemna mai, ni em judica.
La compassió, la misericòrdia, el perdó són les riqueses que portem a dins. Si anem per la vida sense explotar les riqueses que portem a dins, mai no serem cristians.
“De què vas per la vida?”, diuen els joves. Sí, rebràs d’allò que dones.
El món necessita molta compassió.
-El cor egoista es torna generós.
-El cor tancat s’obre a l’amor.
-El cor ple de por s’obre a la confiança.
Això és un home bo: es dóna, estima, confia. Un home així transforma la seva llar, un poble, una nació.
La Quaresma ens convida a provar-ho.
Pare Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador
UNS GOIGS INÈDITS DEDICATS AL SAGRAT COR DE PUIG-AGUT
Els devots del Sagrat Cor de Puig-agut deuen conèixer prou bé els Goigs a honor del Sacratíssim Cor de Jesús que en el seu moment van escriure mossèn Ramon Roca i va musicar mossèn Lluís Brugarola. Són els que encara es canten en les celebracions que tenen lloc al nostre santuari i que reciten:
“Puix d’aquest cimal bellíssim
demaneu adoradors:
De Jesús Cor amantíssim
convertiu els pecadors”
Hi ha, però, d’altres goigs o, més aviat, poemes en format de goig que també són dedicats al Sagrat Cor de Puig-agut però que resten inèdits i que estan recollits en un preciós volum (1).
El 1890, l’associació Centre Català de Manlleu va organitzar un certamen literari, a l’estil de ‘jocs florals’ per la Festa Major d’aquell any i que van assolir un cert renom que fins i tot van dur-los a ser anunciats en un breu article a La Vanguardia (2). Entre els premis als quals podien optar els participants hi havia “un hermós mapa clixé de metall de la plana de Vich, y simbólich de sas hermitas”; era ofert per Ramon Madirolas i Codina “als més inspirats Goigs al Sagrat Cor de Jesús, cantant los favors y gracias que derrama á sos devots desde’l Santuari de Puig.agut (terme de Manlleu)”.
Sens dubte es tractava de l’intent del promotor del santuari, Ramon Madirolas, quatre anys justos després de la inauguració de l’edifici, de dotar-lo amb una exclusiva producció literariomusical, com uns goigs, propis de la devoció popular.
La participació a tot el certamen literari va ser molt diversa i de gran qualitat. Domènec Torrent i Garriga, que actuava de secretari del jurat i que, a més, va ser premiat amb l’esbós del que seria la seva principal obra Manlleu, croquis para su historia, deixava constància de la importància de l’acte: “la festa que celebrem avuy té més trascedencia de la que apareix á primera vista” i indicava que “ella es la fita que senyala lo avens realisat per lo catalanisme en menos de mitx segle”.
El premi per a la composició dels goigs al Sagrat Cor va ser per a mossèn Josep Pont i Dalmau amb l’obra titulada Goigs en llohansa del Cor de Jesús i que començaven dient:
“Cor de Jesús, esperansa
del pobret, del trist mortal:
Qui’us invoca ab confiansa
se veu lliure de tot mal”
El jurat va considerar que “tenen un sabor popular y una senzillesa qual responen á eixa classe de composicions”.
També van ser atorgats dos accèssits. El primer va ser per als Goigs al Sagrat Cor de Jesús pera cantarse en lo Santuari de Puig-agut que va ser qualificat “de metro original, rica versificació y de un català castís y de bona mena”. L’autor era Francesc de P. Masferrer i Arquimbau i deien:
“De Jesús ¡oh Sagrat Cor!
¡mar d’amor!
Per l’amor al mon vençut
mirau desde Puig-agut”
Finalment, va ser concedit un segon accèssit a Joaquim Albanell per l’obra “Goigs del Sagrat Cor de Jesús pera cantarse en lo Santuari de Puig-agut, terme de Manlleu” que el jurat va considerar una “composició ben escrita, de vers natural y apropiada al objecte perque fou dictada”. La primera estrofa feia:
“Desd’esta hermosa capella
dedicada al vostre Cor:
Tiraunos una centella,
bon Jesús, del vostre amor”
Finalment, també es va donar un segon premi a Josep Casas i Reig del qual no ens ha arribat l’obra, així com hi ha constància d’almenys dues aportacions més al premi ofert per Ramon Madirolas.
És, sens dubte, remarcable com el nostre santuari, pocs anys després de la seva inauguració, va despertar la inspiració de notables literats que li van voler dedicar les seves devotes paraules.
Joan Arimany i Juventeny
Notes bibliogràfiques:
1 Certamen literari de 1890. Centre Català de Manlleu. Vic : Estampa de Ramon Anglada, 1890, p. 241 - 252
2 “Notas locales”. Dins: La Vanguardia, Barcelona : La Vanguardia, núm. 1480, 13 de juny de 1890, p. 2
“Puix d’aquest cimal bellíssim
demaneu adoradors:
De Jesús Cor amantíssim
convertiu els pecadors”
Hi ha, però, d’altres goigs o, més aviat, poemes en format de goig que també són dedicats al Sagrat Cor de Puig-agut però que resten inèdits i que estan recollits en un preciós volum (1).
El 1890, l’associació Centre Català de Manlleu va organitzar un certamen literari, a l’estil de ‘jocs florals’ per la Festa Major d’aquell any i que van assolir un cert renom que fins i tot van dur-los a ser anunciats en un breu article a La Vanguardia (2). Entre els premis als quals podien optar els participants hi havia “un hermós mapa clixé de metall de la plana de Vich, y simbólich de sas hermitas”; era ofert per Ramon Madirolas i Codina “als més inspirats Goigs al Sagrat Cor de Jesús, cantant los favors y gracias que derrama á sos devots desde’l Santuari de Puig.agut (terme de Manlleu)”.
Sens dubte es tractava de l’intent del promotor del santuari, Ramon Madirolas, quatre anys justos després de la inauguració de l’edifici, de dotar-lo amb una exclusiva producció literariomusical, com uns goigs, propis de la devoció popular.
La participació a tot el certamen literari va ser molt diversa i de gran qualitat. Domènec Torrent i Garriga, que actuava de secretari del jurat i que, a més, va ser premiat amb l’esbós del que seria la seva principal obra Manlleu, croquis para su historia, deixava constància de la importància de l’acte: “la festa que celebrem avuy té més trascedencia de la que apareix á primera vista” i indicava que “ella es la fita que senyala lo avens realisat per lo catalanisme en menos de mitx segle”.
El premi per a la composició dels goigs al Sagrat Cor va ser per a mossèn Josep Pont i Dalmau amb l’obra titulada Goigs en llohansa del Cor de Jesús i que començaven dient:
“Cor de Jesús, esperansa
del pobret, del trist mortal:
Qui’us invoca ab confiansa
se veu lliure de tot mal”
El jurat va considerar que “tenen un sabor popular y una senzillesa qual responen á eixa classe de composicions”.
També van ser atorgats dos accèssits. El primer va ser per als Goigs al Sagrat Cor de Jesús pera cantarse en lo Santuari de Puig-agut que va ser qualificat “de metro original, rica versificació y de un català castís y de bona mena”. L’autor era Francesc de P. Masferrer i Arquimbau i deien:
“De Jesús ¡oh Sagrat Cor!
¡mar d’amor!
Per l’amor al mon vençut
mirau desde Puig-agut”
Finalment, va ser concedit un segon accèssit a Joaquim Albanell per l’obra “Goigs del Sagrat Cor de Jesús pera cantarse en lo Santuari de Puig-agut, terme de Manlleu” que el jurat va considerar una “composició ben escrita, de vers natural y apropiada al objecte perque fou dictada”. La primera estrofa feia:
“Desd’esta hermosa capella
dedicada al vostre Cor:
Tiraunos una centella,
bon Jesús, del vostre amor”
Finalment, també es va donar un segon premi a Josep Casas i Reig del qual no ens ha arribat l’obra, així com hi ha constància d’almenys dues aportacions més al premi ofert per Ramon Madirolas.
És, sens dubte, remarcable com el nostre santuari, pocs anys després de la seva inauguració, va despertar la inspiració de notables literats que li van voler dedicar les seves devotes paraules.
Joan Arimany i Juventeny
Notes bibliogràfiques:
1 Certamen literari de 1890. Centre Català de Manlleu. Vic : Estampa de Ramon Anglada, 1890, p. 241 - 252
2 “Notas locales”. Dins: La Vanguardia, Barcelona : La Vanguardia, núm. 1480, 13 de juny de 1890, p. 2
Subscriure's a:
Missatges (Atom)