3.10.09
Esbós biogràfic d’August Font i Carreres, arquitecte del santuari de Puig-agut
Serà el proper any 2010, concretament el 29 de desembre, quan es compliran 130 anys de la celebració de la primera missa a Puig-agut. Sis anys més tard, amb el santuari acabat, es procedia a la seva benedicció. És a partir d’aquestes dates que es poden anar encadenant tot un seguit d’efemèrides any darrere any per fer referència a diferents esdeveniments; el més normal, però, és fer coincidir un nombre d’anys molt concret per a les celebracions. El que segurament no sabem o hem oblidat és l’arquitecte amb el qual Ramon Madiroles va encarregar el projecte que havia de donar forma al santuari. L’escollit fou August Font i Carreres, nat l’any 1845 a Barcelona, on va morir el 1924, després d’una brillant tasca arquitectònica.August Font i Carreres, arquitecte titulat el 1869, fou un professional de gran renom de finals del segle XIX i començament del següent. Fou deixeble d’Elies Rogent, amb qui redactà un projecte de restauració de la catedral de Tarragona el 1883 i construí el seminari d’aquella ciutat. La seva activitat més rellevant, just acabada la carrera, va ser a la basílica del Pilar de Saragossa on va dirigir les obres de restauració i reforçament de la cúpula central. Del conjunt de la seva obra cal destacar la finalització de la façana i cimbori de la catedral de Barcelona, de la plaça de braus de les Arenes, el palau de Belles Arts de Barcelona, avui desaparegut; l’església de la Caritat de Barcelona i la basílica de Vilafranca, entre altres importants obres. Fou acadèmic de Sant Jordi (1894), president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya i catedràtic de l’Escola d’Arquitectes de Barcelona. Li foren encomanades nombroses i importants reconstruccions i restauracions.
La comanda per part de Ramon Madiroles per a la construcció del Santuari de Puig-agut fou molt ben rebuda per August Font, donada la seva tendència al neogòtic i pel fet de la dedicació com a copatrona, a la Mare de Déu de Lurdes. Aquest fou el motiu pel qual l’arquitecte donà certa tendència a seguir les línies de la basílica francesa. Ens dol, però, que tot i fer un acurat seguiment de la tasca d’August Font mitjançant biografies seves i molt especialment a través d’Internet, no hi hem sabut trobar cap referència a Puig-agut. Serà a partir d’ara que li podrem trobar. Sí que hem trobat, però, la que ens ha deixat el nét del fundador, Joan Madiroles i Bertrana.
Àlex Roca
Trobar sentit
Penso que tots els humans estarem d'acord en això: L'home aspira radicalment a ser feliç. Hem estat creats per a la felicitat. Però ens cal afegir que l'home també ha d'aspirar a fer-se digne de la felicitat. Ara bé, ¿què és allò que em porta a ser feliç? Kant, el gran filòsof alemany, diu que :"La felicitat és la conseqüència del compliment del deure" I no obstant, l'home bo és feliç. Jo penso que allò que l'home cerca més profundament és de "Trobar un sentit a la seva vida". És aleshores que una persona troba allò que el farà feliç. Perquè la felicitat en si, no existeix. El que sí que existeix és que podem trobar un sentit a la vida que ens permetrà caminar vers la felicitat.
La persona també aspira a trobar-se amb un altre ser humà, amb un tu a qui estimar i ser estimat per ell. La realització d'un sentit a la vida i aquest trobament humà ofereixen a l'home el fonament per a la felicitat i el plaer.
Jo m'atreveixo a afirmar que la persona només es pot realitzar si troba un sentit a la seva vida. Quan la persona se sent fracassada o frustrada en no trobar un sentit a la seva vida, aleshores sorgeix el desig del plaer i el desig de poder.
Vivim en una època de "frustració existencial" i són sobretot els joves els qui se senten frustrats en el seu desig de trobar un sentit a la seva vida. Aquest buit existencial es manifesta en l'avorriment. Quanta joventut - i no joventut - s'avorreix, malgrat que només ha d'estirar el braç per a tenir-ho tot. Fins i tot el plaer i el poder l'avorreixen.
Sí, cada vegada hi ha més gent amb la sensació d'un buit interior, amb la sensació que la seva vida no té sentit, és absurda. La sortida del buit s'expressa amb el sexe, la violència, el poder, la droga, el prohibit...
Jo diria que el bé és tot allò que una persona fa per a donar un sentit a la seva vida. I el mal és tot allò que va contra la realització d'aquest sentit. Avui, més que mai cal educar els joves per a la responsabilitat. Ser responsable vol dir ser selectiu, ser capaç d'escollir. Si es deixa guiar només pels instints, mai no sabrà què ha de fer per a trobar un sentit. Ha d'aprendre a distingir allò que és essencial i allò que no ho és, allò que té sentit i allò que no en té. Però si es deixa portar només per l'instint, acabarà sent una joguina de la societat de consum que ha trobat la manera de fer diners explotant els instints animals de l'home (sexe, violència, poder, plaer...)
Ni jo, ni ningú no pot dir-te a tu quin és el sentit de la teva vida. Només tu pots trobar-lo. Però sí que puc dir-te que la vida té sentit. Sóc jo, ets tu, és cadascú que ha de donar un sentit a la seva pròpia vida. Quan l'has trobat, tens el fonament i la base per a ser feliç. I encara més: passi el que passi, aquest sentit que hem trobat es queda sempre. Perquè la vida té un sentit en totes les circumstàncies i situacions, fins i tot en el sofriment i la mort.
La persona corrent troba un sentit en el treball humà, en fer una experiència, en estimar algú, i fins i tot en una situació desesperada que el sorprèn. El més important és l'actitud amb què afrontem el nostre destí inevitable. Hem de dir que hem nascut per a donar un sentit a la nostra vida. Quan l'hem trobat estem en el camí de la felicitat.
El Bon Lladre, a la Creu, se'n adona que tota la seva vida no ha tingut sentit. Al moment que mira Jesús i li demana: "Jesús, recorda't de mi", en aquest instant recupera tot el passat i dóna un sentit total a la seva vida. Aquell seu acte d'amor al salva: és Sant Dimas.
A l'hora de la mort, tota una vida malgastada pot retrobar sentit. Per què esperar a última hora?
P. Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador
La persona també aspira a trobar-se amb un altre ser humà, amb un tu a qui estimar i ser estimat per ell. La realització d'un sentit a la vida i aquest trobament humà ofereixen a l'home el fonament per a la felicitat i el plaer.
Jo m'atreveixo a afirmar que la persona només es pot realitzar si troba un sentit a la seva vida. Quan la persona se sent fracassada o frustrada en no trobar un sentit a la seva vida, aleshores sorgeix el desig del plaer i el desig de poder.
Vivim en una època de "frustració existencial" i són sobretot els joves els qui se senten frustrats en el seu desig de trobar un sentit a la seva vida. Aquest buit existencial es manifesta en l'avorriment. Quanta joventut - i no joventut - s'avorreix, malgrat que només ha d'estirar el braç per a tenir-ho tot. Fins i tot el plaer i el poder l'avorreixen.
Sí, cada vegada hi ha més gent amb la sensació d'un buit interior, amb la sensació que la seva vida no té sentit, és absurda. La sortida del buit s'expressa amb el sexe, la violència, el poder, la droga, el prohibit...
Jo diria que el bé és tot allò que una persona fa per a donar un sentit a la seva vida. I el mal és tot allò que va contra la realització d'aquest sentit. Avui, més que mai cal educar els joves per a la responsabilitat. Ser responsable vol dir ser selectiu, ser capaç d'escollir. Si es deixa guiar només pels instints, mai no sabrà què ha de fer per a trobar un sentit. Ha d'aprendre a distingir allò que és essencial i allò que no ho és, allò que té sentit i allò que no en té. Però si es deixa portar només per l'instint, acabarà sent una joguina de la societat de consum que ha trobat la manera de fer diners explotant els instints animals de l'home (sexe, violència, poder, plaer...)
Ni jo, ni ningú no pot dir-te a tu quin és el sentit de la teva vida. Només tu pots trobar-lo. Però sí que puc dir-te que la vida té sentit. Sóc jo, ets tu, és cadascú que ha de donar un sentit a la seva pròpia vida. Quan l'has trobat, tens el fonament i la base per a ser feliç. I encara més: passi el que passi, aquest sentit que hem trobat es queda sempre. Perquè la vida té un sentit en totes les circumstàncies i situacions, fins i tot en el sofriment i la mort.
La persona corrent troba un sentit en el treball humà, en fer una experiència, en estimar algú, i fins i tot en una situació desesperada que el sorprèn. El més important és l'actitud amb què afrontem el nostre destí inevitable. Hem de dir que hem nascut per a donar un sentit a la nostra vida. Quan l'hem trobat estem en el camí de la felicitat.
El Bon Lladre, a la Creu, se'n adona que tota la seva vida no ha tingut sentit. Al moment que mira Jesús i li demana: "Jesús, recorda't de mi", en aquest instant recupera tot el passat i dóna un sentit total a la seva vida. Aquell seu acte d'amor al salva: és Sant Dimas.
A l'hora de la mort, tota una vida malgastada pot retrobar sentit. Per què esperar a última hora?
P. Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador
Les malalties epidèmiques i la religiositat popular
Ramon Madirolas i Codina, després d’aconseguir que l’any 1885 el terme de Manlleu fos dedicat al Sagrat Cor de Jesús, com s’esmenta en el número anterior d’El Far de Puig-agut, també ho va aconseguir amb de Torelló.Madirolas va escriure, en data del 8 d’octubre d’aquell mateix any, una carta a l’Ajuntament de Torelló per tal que s’adherís a la iniciativa i considerés la possibilitat de sumar el municipi als territoris dedicats al Sagrat Cor. En aquesta carta, explica Fortià Solà a la seva Història de Torelló, Madirolas “addueix el testimoni de vàries ciutats franceses, les quals a aquesta pràctica atribueixen l’haver-se deslliurat del còlera i d’altres calamitats (1)”. Aquesta referència la llegim precisament ara, en el 2009, que en els darrer mesos els mitjans de comunicació han avisat, entre comentaris de prevenció i avís, de l’arribada d’una possible epidèmia; l’anomenada grip A o Nova, causada pel virus H1N1, sembla que pot fer estralls entre la població. Per això pot ser interessant veure com els catalans del segle XIX, especialment en l’època de la construcció del nostre santuari, es prenien aquest casos de malalties especialment encomanadisses i com els eren motiu per expressar la seva profunda religiositat.
Esteve Gaja, en el seu llibre El Manlleu del segle XIX, comenta la incidència de les epidèmies en la societat d’aquell període (2). El 1809 el tifus va afectar una societat que vivia les conseqüències de la guerra del Francès i va provocar unes tres-centes seixanta defuncions sobre un miler i mig d’habitants. El 1834 el còlera es va fer present però sense provocar gaire desgràcia; aquesta epidèmia va retornar l’estiu de 1854 després d’un hivern molt cru; va deixar uns 150 morts respecte un global de 3.300 persones. Deu anys després, per la tardor, una greu epidèmia que es va qualificar de verola, va provocar diverses víctimes. El 1883 va ser, de nou, aquesta malaltia la que va provocar el traspàs de 83 manlleuencs. Va arribar a la població el 22 d’agost i, el període més dur, va acabar el 17 de novembre; un lleu rebrot va arribar el gener següent. Gaja explica com “en el curs d’aquesta epidèmia, Manlleu tingué el consol d’ésser assistit amb la presència del Sr. Bisbe de la diòcesi, qui visità diversos malalts i aquest gest fou d’allò més ben vist (3)”. El bisbe Morgades, precisament, havia vingut a la nostra població amb motiu de la col·locació de la primera pedra del nostre santuari de Puig-agut.
Un any i mig després, el 1885, el còlera va tornar a sacsejar la vida manlleuenca i aleshores va produir la mort de 30 o 40 persones. El primer difunt produït per la passa va ser el 10 d’agost i l’Ajuntament va suprimir els balls de la Festa Major per evitar-ne la propagació i es va estar a punt de fer el mateix amb el de la Fira de Sant Agustí. Per la seva banda, Domènec Torrent i Garriga esmenta que, a finals de 1889, la grip va fer emmalaltir prop de 600 manlleuencs però cap mort (4). Ramon Puntí explica a Les generacions parlen com van viure aquest període les manlleuenques i manlleuencs: “les famílies, matí i tarda, fregaven amb zotal les cases de manera exagerada. Algunes persones, a causa d’això, tardaren un temps o tota la vida sense sentir l’olor de les coses (5)”.
Les successives malures, en aquell temps, no estaven acompanyades de l’atenció sanitària i dels quals gaudim ara ni de les efectives mesures de prevenció que es promouen. Potser per aquets motiu, com devia manar la tradició, la resposta es cercava al cel i en els designis de la divina Providència. El 1854, després de la fuetada del còlera van prometre i complir, en vot de poble, edificar una ermita a sant Jaume com Manlleu havia tingut anteriorment. El 1884, recordant aquesta acció i els seus efectes benefactors, lligant-la a la figura de sant Jaume –copatró de Manlleu- li van construir una fornícula al carrer que li era dedicat. I en acabar l’epidèmia del còlera de 1885, el 8 d’octubre, l’Ajuntament va fer cantar un solemne Te Deum en acció de gràcies (6). Per algun motiu semblant, tot i que en data desconeguda, sembla que van ser col·locades les imatges de la Mare de Déu dels Àngels al carrer del Pont i la Mare de Déu del Carme del carrer de Vendrell.
No ens ha de sorprendre, per tant, que fos present en l’ànim general de la població que vivia en la dècada de 1880 allò que el mateix Madirolas havia dit de França: que el Sagrat Cor de Jesús protegia la debilitat humana i vetllava per la salut dels pietosos fidels.
Joan Arimany i Juventeny
Biliografia:1 Solà, Fortià. Història de Torelló. Barcelona: Gráficas Marina, 1947-1948, volum. 2, p. 221
2 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX . Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 75 – 77
3 Gaja, íbid, p. 774 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vich: Imp. R. Anglada y Pujals, 1893, p. 114.
5 Puntí, Ramon. Les generacions parlen: biografia "Cal noi Ramon" Manlleu, 1745 a 1930.[Vic: COPIVIC], 1978, p. 135
6 Gaja, ídem
Noticiari
Una necessitat urgent pel manteniment del santuari és la renovació de les diferents vessants de la teulada amb un pressupost de 6.000 €. Properament es reunirà la Pabordia per estudiar les possibilitats de finançament. En el proper butlletí de Nadal s'informarà de la qüestió.
Entre altres donatius, se n'ha rebut un de 100 €. Recordem que es poden fer donatius pel nostre santuari al compte de Caixa Manlleu, número 2040.0010.28.8000694386 o a la caixeta del santuari.
Entre altres donatius, se n'ha rebut un de 100 €. Recordem que es poden fer donatius pel nostre santuari al compte de Caixa Manlleu, número 2040.0010.28.8000694386 o a la caixeta del santuari.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)