Manlleu, núm. 89, desembre de 2010

CURIOSITATS DE CALENDARI: PER SANTA LLÚCIA, UN PAS DE PUÇA?

Un dita catalana, mostra d’un calendari ben popular, comença dient: “per Santa Llúcia, un pas de puça…”. Seguidament, atribueix a cadascuna de les diverses festivitats del cicle nadalenc la capacitat creixent d’animals i de persones per fer unes passes cada vegada més grans, com, també, l’augment del dia. El dubte, però, apareix just a l’inici quan s’assigna al 13 de desembre –festa de Santa Llúcia- el primer pas del creixement del dia. I vet aquí la paradoxa: per quina raó es diu que per Santa Llúcia el dia comença a créixer quan, en veritat, tots percebem que encara disminueix?

Una anàlisi acurada de les hores de sol o de dia dels calendari ens diu que del 19 al 25 de desembre hi ha els dies més curts o amb menys hores de sol de l’any. Aquest fet empíric, però, segueix plantejant el dubte anteriorment exposat.

Josefina Roma esmenta que “els folkloristes del segle XIX pensaven que Santa Llúcia s’havia celebrat el 23 de desembre, guiats pel refrany de ‘per Santa Llúcia un pas de puça, i creien que amb la reforma gregoriana de 1582 haurien suprimit deu dies de desembre”, i així havia quedat Santa Llúcia el dia 13 (1). Joan Amades recull aquest error d’interpretació quan, en el seu Costumari català esmenta que “entre el refranyer propi del dia d’avui [Santa Llúcia] hi ha uns quants proverbis, anteriors al segle XVI, que es refereixen a la durada de les hores de claror, els quals foren dictats abans de la correcció gregoriana del calendari, per la qual la celebració de la festa de Santa Llúcia va passar del dia 23 al 13, que és quan la commemorem avui” i afegeix que “el dia que el Sol s’eleva menys en el zenit és el dia de Sant Tomàs, el qual s’escau el 21 del present mes [desembre] , i per tant, dos dies més tard, la llargada de la claror era comparable, vist amb els ulls populars, a una passa de puça (2)”.L’error dels folkloristes es deu a una confusió sobre l’autèntic efecte de la reforma aplicada al calendari segons el papa Gregori XIII. Aquest, un cop comprovat que el calendari amb què es regia el món occidental en aquell moment, l’anomenat ‘calendari julià’, establert per Juli Cèsar, produïa un error en el còmput correcte del dies, mesos i anys va aplicar la reforma a la qual ha donat nom. La Gran Enciclopèdia Catalana indica que, el calendari julià, “contenia l’error de base de partir d’una mesura incorrecta de l’any tròpic, puix que mentre aquest equival a 365,2422 dies, l’any julià mitjà equivalia a 365,25 dies. La diferència, equivalent a 0,0078 dies, es traduïa en el retard d’un dia cada 128 anys” i l’efecte era que, per exemple, “la Pasqua, vinculada a l’equinocci de primavera, anava celebrant-se cada any més cap a l’estiu (3)”. Per corregir aquesta desviació, una vegada es va modificar el còmput de l’any, “Gregori XIII expedí la butlla del 24 de febrer del 1582, per la qual manava que en aquest any, l’endemà del dijous 4 d’octubre, seria divendres dia 15, en lloc de divendres dia 5: de manera que foren suprimits (nominalment) els deu dies que van del 5 al 14 d’octubre. Aquell any, doncs, sols tingué 355 dies (4)”. És així com la festivitat de santa Llúcia que a efectes d’horari solar s’havia celebrat fins la reforma gregoriana el dia 23 va passar a fer-se el dia 13, també a efectes solars, com li pertocava; per tant, sempre a efectes solars, passava de després a abans del solstici d’hivern.

Per aquest motiu ben comprensible les dones i homes d’abans de 1582 creien que en la data de Santa Llúcia el dia ja iniciava l’augment d’hores de sol i per això es van acostumar a considerar que era el moment de l’any en què la claror, ben propi de la santa que guarda la vista, començava a vèncer la foscor.

D’aleshores, d’abans de 1582, ens ha arribat aquesta dita tan popular que continua al llarg de l’any. Ens ofereix, si fa no fa, la pauta ideal per saber amb quantes hores de sol podem comptar:

Per Santa Llúcia, un pas de puça; (13 de desembre)
per Nadal, un pas de pardal; (25 de desembre)
per Sant Esteve, un pas de llebre; (26 de desembre)
per Any nou, un pas de bou; (1 de gener)
per Reis, un pas de vells; (6 de gener)
per Sant Julià, un pas de ca; (7 de gener)
per Sant Antoni, un pas de dimoni; (17 de gener)
per Sant Sebastià, un pas de milà; (20 de gener)
per Santa Agnès, una hora més; (21 de gener)
per Sant Vicenç de la roda creix el dia una hora; (22 de gener)
per Sant Pau, l’hora cau; (25 de gener)
per la Candelera; una hora entera; (2 de febrer)
per Santa Maria, una hora i mitja més de dia; (2 de febrer)
per Sant Blai, un pas de cavall; (3 de febrer)
per Sant Maties, iguals són les nits que els dies; (24 de febrer)
per Sant Joan, el dia més gran; (24 de juny)
per Sant Pere, el dia enrere; (29 de juny)
per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc; (15 d’agost)
per Sant Narcís, de sis a sis; (29 d’octubre)
passats Tots Sants, els dies són germans. (1 de novembre)

Joan Arimany i Juventeny

Il·lustració: Estampa dels Goigs en llaor de la gloriosa Santa Llúcia verge i màrtir venerada en la capella de la Seu de Barcelona

Notes:
1 Roma, Josefina- “Santa Llúcia”. Dins: El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 95
2 Amades, J. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 5, p. 888
3 “Calendari”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 6, p. 35
4 Palau, Miquel. La pintoresca història del calendari: les seves aventures i els seus secrets. Barcelona: Millà, 1973, p. 141

EN MADIROLES

UN CONTE DE NADAL

El temple parroquial era ple de gom a gom quan el rellotge del campanar anunciava el nou dia i el celebrant pujava les escales per començar la missa de Nadal. Arribat a l’altar, mentre els fidels entonaven un melodiós cant adient a la solemnitat, el sagristà s’acosta a l’altar per parlar amb el mossèn; els parroquians de més a prop van notar que el seu rostre deixava entreveure quelcom complaent, però cap importància varen donar a l’observació.

La Santa Missa va transcorrer amb tota la solemnitat i devoció per part dels fidels i va acabar amb l’adoració de la imatge de Jesús infant per part dels assistents, encapçalats per uns menuts vestits de pastors. Seguint un antiga tradició, també van entrar al temple un grup de quitxalla amb uns rudimentaris xiulets que imitaven el cant de diferents ocells per festejar el naixement de Jesús.

Va ser llavors quan el mossèn va interrompre la sortida dels feligresos i va començar per recordar el transcendental esdeveniment que aquella nit es commemorava, i va comunicar la feliç coincidència que, una estona abans de començar la celebració, en una casa de les més humils del poble, prou coneguda pels veïns, havia vingut al món un nou infant.

L’ oportuna intervenció del mossèn va fer que aquell Nadal fos quelcom de diferent dels altres. Grups de feligresos espontàniament es van organitzar i arribats a casa seva, en lloc de continuar la celebració amb família van agafar part de les seves provisions i les portaren a casa del nou nat. Allà coincidiren diferents comitives de veïns per compartir el que tenien preparat per ells, i el més primordial, compartir la joia de la família del nou nat.

Ara podríem afegir-hi que aquest conte és basat en un fet real, però no en tenim la certesa. Ha sortit de l’Arxiu Parroquial i caldria constatar-ne detalls del contingut. Si com un conte va ser escrit, encara que resumit, així el publiquem

Àlex Roca

Pagina poètica: AL NADÓ DE L’ESTABLIA

De mossèn Joan Colom i Grau, (1905 – 1991) hem escollit aquesta poesia titulada, Al Nadó de l’establia. No és una poesia nadalenca tradicional, és com un prec del poeta a Jesús infant, el qual reflecteix la seva condició de sacerdot, la seva estimació pels infants i el seu amor a la natura. En el pròleg del seu poema, Sant Amand*, diu: Déu faci que aquestes estrofes, filles de l’amor i del dolor, abrandin en el cor de la nostra joventut l’enamorament de les muntanyes de la Pàtria i de totes les muntanyes del món, perquè un amic de la muntanya esdevé sempre amic de Déu. Mossèn Joan, sacerdot, poeta, patriota i excursionista, ens va deixar aquesta xamosa composició.

Doneu a qui vulgueu, Nadó, flonjors de llana
i sedes de coixins i jaspis de palau:
a mi, doneu-me el jaç pallós d’una cabana,
ben lluny de la ciutat i prop del cel ben blau.

Doneu a qui vulgueu omplir els graners de xeixa,
i les pletes d’anyells, i d’or el butxacó:
a mi, deu-me un ocell que el pugui veure créixer,
un arbrissó amb un niu, un test amb una flor.

Doneu a qui vulgueu furgar en la sutzura
d’espectacles lascius que us entelen l’esguard:
a mi, doneu-me el goig de veure la natura,
la joia del matí, la gloria del captard.

Doneu a qui vulgueu el vi que encén la gresca,
en copes de cristall, d’argent o d’or de llei:
a mi, doneu-me el doll sonor de l’aigua fresca,
que al veire de la mà rellisca de l’esquei.

Doneu a qui vulgueu vertígens folls de rutes
planeres i llisquents, en cotxe enlluernant:
a mi, deu-me, si us plau, trescar per les hirsutes
muntanyes, a ple sol i el pit esbufegant.

Doneu a qui vulgueu la dèria estantissa
d’un calze amb rics esmalts i d’una magna seu:
a mi, doneu-me el plaer de dir la Santa Missa
en una ermita humil del nostre Pirineu.

*Fa referència a una muntanya del Ripollès del municipi d’Ogassa.

EL PODER DE LA PARAULA

Allò que diem no sempre s’assembla a nosaltres. Perquè sovint no arribem a dir allò que pensem, o no sentim allò que diem. Primer he de saber què sento, i quan sé ben bé allò que sento, aleshores podré posar-hi les paraules per expressar allò que sento. I allò que se sap sentir se sap dir. Amb tot, se’ns fa molt difícil de posar les paraules adequades a allò que sentim. D’aquí la gran dificultat que tenim a l’hora de comunicar-nos. I aleshores, el llenguatge, aquesta meravellosa font de comunicació, esdevé també una font de conflictes.

El diàleg no exclou la passió ni el sentiment. És difícil dialogar amb el qui ens ha fet mal, i és difícil dialogar amb aquell qui defensa idees totalment contraposades a nosaltres. Penso que ens ajudaria molt a tenir un llenguatge pacífic si observàvem aquests sis preceptes: què és el que dic - a on - de què parlo - a qui parlo - com parlo - i quan.

Quan observo aquests sis preceptes del diàleg, no em costa gaire veure on s’origina la font de conflictes en les nostres converses. Hi afegiria, encara, que per a instaurar un bon diàleg he de mirar de conèixer el llenguatge de l’altre. No vull dir, només, que és necessari que parlem el mateix idioma. Fins i tot parlant la mateixa llengua, el meu interlocutor i jo no volem dir el mateix amb una mateixa paraula. depèn molt del nivell cultural, religiós, social de cadascú. I això és el que he de mirar de comprendre de l’altre. No només el que em diu, sinó el que em vol dir.

Les paraules tenen ales, però no volen mai, o gairebé mai, allà on nosaltres volem. Per al qui sofreix, les paraules poden ser-li una medecina, però també li poden ser vinagre damunt la ferida. Qui sap parlar, sap també quan ho ha de fer. “Que les teves paraules siguin com les estrelles: brillen poc perquè estan a gran alçada”, diu un poeta. De vegades parlem per parlar, o perquè tenim por del silenci. Estar al costat d’algú sense dir res, només t’hi sents bé si l’estimes. Però si aquest silenci ens incomoda, és perquè hi ha quelcom que s’amaga sota aquest silenci que ens fa mal. Sota un silenci aparentment virtuós s’hi pot amagar una gran menyspreu. Hi ha silencis que fereixen més que les paraules. Un proverbi àrab diu: “No obris els llavis si no estàs segur que allò que vas a dir no és més bell que el silenci”. No és el mateix parlar per enganyar, o callar per discreció.

Tota la literatura popular i religiosa abunda en proverbis diferents sobre el poder de la llengua. Els catalans diem: “la llengua no té ossos però en trenca de molt grossos”. I és que les ferides de la llengua són més perilloses que les de l’espasa. S’ esclafa una persona amb el pes de la llengua. “Els punyals, quan no estan a la mà, poden estar en les paraules”, diu Shakespeare.

Les meves paraules van al cor quan surten del cor. Tindré cura de les meves paraules, perquè poden aixecar un mur entre jo i l’altre. Moltes paraules no indiquen molta saviesa. Les paraules són com les fulles, quan n’hi ha moltes no hi ha gaire fruits. Qui sap parlar sap també callar. I sap també quan ho ha de fer.

Les paraules són un mirall de la persona, tant com els ulls. Una mala paraula destrueix el rostre més bell. Els qui prediquem, no hauríem de predicar mai perquè hem de dir alguna cosa, sinó perquè tenim alguna cosa a dir. I constato una cosa que val també en les converses: les darreres paraules tenen més efecte que les primeres. Tan en un sermó, com en un discurs, com en una conversa, cal tenir molta cura de les darreres paraules. Han de deixar el bon gust del final d’un àpat de festa. Tant de bo que esdevinguem més conscients de la nostra dignitat i de la nostra responsabilitat.

Bon Nadal amics de Puig-agut.

P. Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador