20.12.11

Núm. 93. Desembre de 2011. Portada


La portada i les il·lustracions del present Butlletí són de Montserrat Pujol i Llagostera, a qui agraïm molt sincerament la seva estimada col·laboració.

BETLEM


Pelegrinant som en porta
de Betlem la de Judà:
ja m’acull i reconforta
la vera Casa del Pa.

De Raquel sempre encisera
té la gràcia i la dolçor,
té de Ruth l’espigolera,
la colrada morenor.

L’envolta una harmonia
de vinyets i d’olivars,
amb la tendre poesia
de l’idili dels Càntars.

I enfosquint tals meravelles,
té la llum d’aquella nit,
plena d’àngels i d’estrelles
i de Déu... fet nin petit.

Oh Betlem! segueix ma via
amb el cor aquietat ...
Com oblidar-te podria
qui a ta Cova ha reposat.

Maria Antònia Salvà

BREU CRÒNICA DE LA COMMEMORACIÓ DELS 125 ANYS DE PUIG-AGUT


Prop de finalitzar aquest any, en el qual hem commemorat el 125 aniversari de la benedicció del nostre santuari de Puig-agut, és un bon moment per fer-ne un repàs. En l’acte central de la commemoració el passat mes de febrer va presidir la celebració el bisbe de Vic Mons. Romà Casanova, que en l’homilia va fer palesa la importància de l’efemèride i exhortà els presents, i especialment a les persones que tenen cura del santuari, a perseverar en la devoció al Sagrat Cor de Jesús, la Mare de Déu de Lurdes i Sant Josep. En el butlletí número 90 corresponent al mes esmentat, es feia referència a les cròniques publicades per la premsa de 1886-87 i les controvèrsies hagudes en l’atribució de Puig-agut com a primer temple d’Espanya dedicat al Sagrat Cor de Jesús.

En els actes del 3 de juliol també va voler-hi ser present el bisbe Romà. Així, finalitzada la missa, es va dur a terme la benedicció del nou timpà a l’entrada del santuari, cópia fidel del que hi havia hagut abans de la guerra civil. El nou timpà ha estat obra de l’artista Ernest Oms i Raurell, de Sant Vicenç de Torelló, el qual durant tres mesos va treballar en la seva creació mitjançant antigues fotografies de l’original desaparegut. Tot el referent al nou timpà, podeu llegir-ho en el butlletí número 92, corresponent al mes d’octubre. Els actes es varen amenitzar amb una audició de sardanes a càrrec de la cobla Canigó a la sortida de la celebració eucarística. La nombrosa assistència va gaudir d’un plaent captard, tot i un inoportú ruixat, en els jolius paratges del santuari.

En la tradicional missa dedicada a la Mare de Déu del Pilar, que cada any celebrem el diumenge més proper a la festivitat, varem comptar amb la presència de Mons. Joan Godayol que, com ja és costum, ens acompanya i presideix una de les nostres celebracions. Després de l’eucaristia es va fer un modest, però emotiu acte d ‘agraïment a l’amic Antoni Donada, autor de la vinyeta “En Madiroles”, que mai falta en el nostre butlletí. Aquesta celebració va servir de cloenda dels actes celebrats amb motiu dels 125 anys del nostre estimat santuari.

Àlex Roca       

EN MADIROLES


PARAULES DEL BISBE MORGADES DEDICADES A PUIG-AGUT EN UNA VISITA PASTORAL



És ben sabuda la inspiració i participació activa del bisbe Josep Morgades en l’edificació del nostre santuari dedicat al Sagrat Cor. La seva presència en la col·locació de la primera pedra així com en la benedicció de l’edifici quan es va obrir al culte, actes que va presidir, són moments ben destacats del protagonisme del prelat en els primers anys de Puig-agut. Així, no és gens sorprenent que, en la seva visita pastoral a la parròquia de Santa Maria de Manlleu del 12 de març de 1888, dediqués unes paraules al nou temple. És interessant de recollir-les per deixar testimoni d’un bocí més de la seva història:
“Obert ja al culte públic, la capella dedicada a Puig-agut al Sagrat Cor de Jesús, a la Verge Santíssima de Lourdes i a S. Josep. Fins que altra cosa es determini, quedarà depenent d’aquesta Parròquia, havent-se de posar d’acord l’encarregat d’ella amb el rector de la mateixa per a la celebració de funcions , col·lecta d’almoines, examen de comptes, etc., etc., per exigir-ho així el bon servei malgrat la omnímoda confiança que ens mereix l’encarregat actual D. Ramon Madirolas, el zel del qual, pietat i desinterès, no menys que al del Sr. de Parrella i Sr. Niubò es deu principalment l’erecció d’aquest Temple d’expiació  del qual nosaltres prometem grans resultats i beneficis a favor de tota la comarca i a major glòria de Déu, de la seva Mare Santíssima i Sant Josep”
Aquestes paraules eren anotades quan tot just feia dos anys de la benedicció del temple de Puig-agut. S’hi apunten les primeres normes de funcionament bàsic així com el protagonisme dels seus promotors entre els quals, és clar, hi havia Ramon Madirolas.

Joan Arimany i Juventeny

Font: Arxiu Parroquial de Manlleu. “Llibre de visites pastorals, 12 de març de 1888”
Foto: Vista del santuari de 1920. Es destaca el monument al bisbe Morgades damunt d’un pilar (Foto Lluís Coll. Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu)

ELL VE


Voldria omplir els teus ulls de llum per a poder veure el Crist amagat en les entranyes de cada cosa. L’home d’avui necessita tocar, palpar, veure de manera concreta i física les veritats que prediquem. Ara, tu i jo, tenim la possibilitat de revelar-li aquest Crist físic. L’home d’avui podrà palpar el Crist, sentir la seva veu, sentir-se abrusat pel seu amor a través teu i meu.

Si el món, que viatja vers les galàxies, es troba atrapat per l’angoixa; si, tot i haver conquerit el plaer i el confort més refinat, no aconsegueix d’omplir la seva buidor; si, tot i haver aconseguit meravellosament el trasplantament de cor, no aconsegueix de tenir un cor més bo, i continua tremolant davant la mort; si, tot i construir ciutats immenses, cada vegada se sent més sol, això és perquè encara no s’ha trobat conscientment amb Crist.

L’Església creu que la clau, el centre i el fi de tota la història humana es troba en el seu Senyor i Mestre. Sota la superfície de les coses canviants n’hi ha moltes de permanents que tenen el seu últim fonament en Crist, el qui és ahir, avui i sempre. (Concili Vaticà II. GS 10)

El naixement de Crist pertany a la història del món. Tota la terra ja es prepara per a tornar a celebrar el Nadal. Totes les nacions de la terra es felicitaran: Merry Christmas. Si la terra ha sentit les petjades de Crist, aleshores és veritat que, des de Crist, la història de la humanitat comença a ser diferent. I això, tant si ho creiem com si no, ens agradi o no. Tots els homes caminem cap a la trobada amb Jesús de Natzaret: més o menys conscientment, més o menys visiblement, però hi caminem.

Sense Ell ja  no podrem ser plenament humans. L’home i la terra ja no tindran plenament pau  sense trobar-se  amb la seva mirada, sense fondre’s amb la seva llum, sense submergir-se dins les seves profundes aigües de vida.

M’inclino davant teu, germà i germana. Perquè tu ets manifestació de l’Infinit. La llum dels teus ulls, la teva mirada profunda, la bellesa del teu rostre, tots els gestos de tendresa i d’amistat m’ajuden a descobrir el Crist. Perquè Ell està en l’humà, en la vida, em nosaltres.

Quan el Papa Hamlet –així anomenaven alguns a Pau VI- es trobà cara a cara, a la plaça de Bombay, amb el rostre d’una dona que anà a saludar-lo, el Papa, tot prenent-li tendrament les mans, li preguntà: “Dona, de quina religió ets?”, ella tot plorant li respongué: “ara ja no ho sé” Què havia passat dins d’aquella ànima? La mirada metàl·lica del Papa, prodigiosament càlida de tendresa i de llum, i el seu gest de tendresa humana i de comprensió divina, van descobrir en aquella dona una nova Presència. Acabava de revelar-li el Crist. Només perquè el Papa s’havia fet germà, amic, company de camí.

Acabo d’escriure aquesta pàgina assegut dins el tren que em porta a Barcelona. M’acompanya una música meravellosa, que voldria saber de qui és, i una multitud de gent que va cap el seu treball. Qui són? Són rostres de l’Infinit. Ho saben? Hi pensen? Els ho ha dit mai algú? Només caldria saber mirar, saber fer un gest senzill i ple de tendresa humana com el d’aquell Papa. I les persones, la vida, se’ns farien Nadal: Déu amb nosaltres. És a dir: la bellesa, la tendresa i la companyonia, emoció profunda de Pau. Perquè ens reconeixeríem germans. Així és l’Advent iniciat. Ell ve! i sempre és aquí.

P. Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador         

EL NADAL I LA MÚSICA


El Nadal, semblantment com la Pasqua, ha estat de sempre festa de cançons i de música. Són els moments de l’any que la fibra lírica vibra amb més intensitat; la cançó brolla a flor de llavi i, tornada melodia, ha emergit des de temps immemorial de la profusa organografia rústica per tal d’alegrar l’infant de Betlem.

El Costumari Català de Joan Amades ens descriu els antics instruments que solien acompanyar les cançons de Nadal, tant dins l’església com davant del pessebre i que tocaven els qui no sabien de música i que alhora eren els cantaires. Les conegudes castanyoles i panderetes acompanyaven el ritme del buiro, compost per una carbassa vinera la qual fregaven amb un ferro; la xifla, feta de llauna en forma de peixet i que també grataven amb un ferret; la picarola o cascavells,sotragats rítmicament; els ossets,coneguda també com guitarra d’ossos, format per un enfilall d’ossos disposats en escala que es fregaven amb una anella metàl·lica; el cèrcol, com una pandereta però sense pell; el raboquet, també dit violi de pastor, fet amb una carbassa vinera; la simbomba roncadora, que era un estri culinari en dessús i altres.

Encara que acompanyats dels grans, els protagonistes principals d’aquestes cantades eren la mainada. Pel que fa als instruments descrits, en podem veure el dibuix al Costumari de  l’Amades.  A Manlleu també tenim notícia d’una antiga tradició, la qual ens diu que al finalitzar la missa de Nadal, entraven al temple un grup de quitxalla amb uns rudimentaris xiulets que imitaven el cant de diferents ocells i així festejar el naixement de Jesús. D’aquest costum, encara que no esmenta Manlleu, Amades ens diu que es feia en altres llocs.

Xela

2.10.11

Manlleu, núm. 92, octubre de 2011

EN MADIROLES

EL TIMPÀ DE PUIG-AGUT VA RETORNAR 75 ANYS DESPRÉS

Poc a poc i lentament, més pausadament que durant la seva destrucció parcial haguda el juliol de 1936, el santuari de Puig-agut recupera la seva esplendor inicial. La darrera de les actuacions que s’ha dut a terme en aquest sentit, aprofitant la commemoració del 125è aniversari del temple, ha estat la col·locació d’una còpia fidel del timpà que va presidir l’entrada de l’edifici.

Es desconeix la intenció del promotor de Puig-agut, Ramon Madirolas, quan va situar aquesta escena concreta sobre la llinda. És la representació del moment en el qual l’apòstol Tomàs posa la mà a la nafra del costat de Jesús, un cop ja havia ressuscitat, per creure que el fet ha estat una realitat. Així ho descriu l’Evangeli de Sant Joan: “Però Tomàs, un dels dotze l’anomenat ‘Bessó’, no era amb ells quan s’hi presentà Jesús. Els deixebles, doncs, li deien: Hem vist el Senyor”. Però ells els digué: “Si no veig a les seves mans el senyal dels claus, i no fico la mà al seu costat, no ho creuré”. Al cap de vuit dues, els deixebles eren una altra vegada dintre, i Tomàs amb ells. Jesús s’hi presentà, estant tancades les portes, es posa al mig i diu: Pau a vosaltres!”. Després diu a Tomàs: “Porta el dit aquí i mira’m les mans, i porta la mà i fica-me-la al costat, i no siguis incrèdul, sinó creien”. Tomàs li respongué: “Senyor meu i Déu meu!”. Jesús li diu: “Perquè m’has vist has cregut? Sortosos els qui creuran sense haver vist!” (Jn 20, 24-29). Però, realment, quin seria el pensament de Madirolas quan va encarregar-lo al taller Barberí d’Olot per confeccionar-lo en coure. Podria tenir relació amb el fet que la llança del soldat romà, conegut com Longí, va arribar fins al mateix cor de Jesús invocat en el mateix Santuari de Puig-agut...? O al fet que tothom que passés sota el timpà, i s’endinsaria al mateix temple, perdria tots els seus dubtes com li va passar a Tomàs...?

Aquestes preguntes van perdre tot el seu sentit el 25 de juliol de 1936 quan tots els elements artístics i litúrgics del santuari, amb el mobiliari, van ser destruïts o sostrets. Entre els primers, destacava el timpà que fou barroerament arrencat del seu lloc.

Havien de passar 75 anys fins que el cercle no es tanqués.

Seria el passat 2 de juliol quan era col·locat un nou timpà; l’endemà dia 3, rebia la benedicció del bisbe Romà Casanova. Aquest gest, però, no hauria estat possible sense la intervenció decisiva de l’artista Ernest Oms i Raurell, de Sant Vicenç de Torelló, que durant tres mesos va posar tota la seva capacitat en la creació d’una copia ideal.

La proposta ballava pel cap de Xavier Valls des de feia molt de temps. A la façana del santuari hi havia un buit que s’havia de cobrir però no es podia fer de qualsevol manera. Calia trobar algú que, més enllà de la recuperació material, fos conscient de la restauració simbòlica d’una peça carregada de significació per a la col·lectivitat dels fidels. I aquesta persona era, sens dubte, l’Ernest. Posseïdor d’un gran bagatge en la restauració d’art religiós seria l’encarregat de la preciosa i minuciosa comesa.

La visita de Domènec València i del mateix Valls va sorprendre l’Ernest amb el curiós repte: reproduir un timpà desaparegut feia 75 anys i de dimensions de 90 x 130 cm. L’única referència era una fotografia centenària.

L’esperit d’artista va provocar i vèncer qualsevol intent de prudència per part de l’Ernest. Més enllà de mesurar els riscos de l’empresa, la seva ànima va desitjar emprendre aquella aventura. De fet, els seus ulls van veure, en aquella obra del segle XIX, un reflex de l’art clàssic, Li va arribar evocació de la Grècia antiga i, també, de la Roma que en va manllevar la bellesa. I ben aviat, es va adonar de la veritable essència del projecte: retornar un referent, estètic però alhora espiritual, al santuari de Puig-agut.

El primer pas va ser l’adaptació a mida real de la petita imatge que se li havia lliurat. I amb la dimensió adequada, a ulls de l’artista, va aparèixer un món d’ombres que suggerien uns suaus relleus i que definien les figures de Jesucrist i de diversos apòstols: els plecs de les túniques, les formes dels rostres, l’expressió incredulitat de Tomàs... Lentament, suaument, tot va prendre la faiçó de la simbologia religiosa. Era, alhora, una descoberta dels missatges incorporats en el gest i en cada expressió.

Fou llavors, quan va caldre passar de la imatge bidimensional augmentada a un relleu tridimensional que la passió de l’Ernest es va tornar seny. De quin material caldrà fer el motlle? Com es podrà fer un negatiu que permeti treure’n, degudament, el timpà? Quins materials serien els més adequats per a cada tasca? Progressivament, provant i assajant, les incògnites es van anar superant.

L’Ernest va fer el motlle de fang de la Bisbal, el de color i tacte més apte per a la missió encomanada. Després de molt treballar en mesurar les proporcions, en els detalls més insignificants, en reproduir el relleu i la forma es va concloure el primer pas. El timpà començava a prendre vida a partir del fang com ho va fer Adam al Gènesi prenent com a figura central, com no podia ser d’altra manera, la imatge de Jesús.

Posteriorment, es va realitzar un contramotlle de silicona, el millor material per recollir degudament la textura més fina i l’empremta més suau. I d’aquest ja n’havia d’aparèixer el producte final. El darrer pas, però, tampoc fou senzill.

El material triat en primer lloc era la resina sintètica, lleugera però de consistència ferma. El resultat, però, no va ser el previst. Van caldre tres intents per aconseguir amb la solució idònia. La resina es va substituir per pedra artificial amb final semblant a marbre de fons blanc que donava l’aparença pètria i la garantia d’una duresa màxima apte per a l’exposició exterior. En va sorgir una peça de prop d’un centenar de quilos de pes i d’una absoluta fidelitat respecte l’original de coure.

Només calia, un cop vençuts els obstacles, una adequada i acurada col·locació. Aquest pas tampoc es podia fer de qualsevol manera. Era necessari mesurar les normals contraccions i dilatacions de la peça degudes als canvis de temperatura. Finalment, el cercle es va tancar quan, seguint les instruccions de l’Ernest, el timpà esculpit amb el mateix motiu tornava a presidir l’accés al nostre Santuari.

I va ser en aquella data estiuenca, que els fidels de Puig-agut recordaran, quan l’aigua beneïda, lliurada pel pastor mitrat, va fer reviure el símbol de benvinguda i de prudent record: entreu, entreu dins aquest temple on els vostres dubtes s’esvairan per sempre.

Joan Arimany i Juventeny

PUIG-AGUT

PUIG-AGUT EN EL TEMPS

23.6.11

Manlleu, núm. 91, juny de 2011

EDITORIAL

Continuem amb les celebracions del 125 anys del nostre estimat santuari. Com el passat mes de febrer, el bisbe Romà Casanova estarà una vegada més amb nosaltres, i la comunitat de fidels de Puig-agut, així com la Pabordia, li agraïm molt sincerament la seva presència.

Després de la remodelació i embelliment que s’ha dut a terme, podem dir que el santuari fa goig de veure, i això és obra de tots. Entre el degoteig de petits donatius que van fent possible la continuïtat, també se n’han rebut dos que permeten dur a terme despeses extres cobejades ja de temps i que confiem que mereixin el vistiplau dels amics fidels. També es publicarà una nova edició dels goigs del Sacretíssim Cor de Jesús que es canten a Puig-agut, i entre els qual es farà una edició numerada pensada per als col•leccionistes. Una millora important ha estat la col•locació de noves canaleres i els baixants corresponents, que eviten així filtracions d’aigua a la façana.

Com podem veure en el programa del proper dia 3 de juliol, tindrem la novetat d’una ballada de sardanes, audició que anirà a càrrec de la cobla Canigó. Tothom hi és convidat.

La Pabordia de Puig-agut

L'ACTUAL EDIFICI DEL MAS MADIROLES DE MANLLEU (1881-2011)*

La mil·lenària masia de Madiroles, esmentada a la mateixa dotalia o acta de consagració de Santa Maria de Manlleu de l’any 906, va ser sotmesa a una profunda transformació a principi de la dècada de 1880. De fet, es va afegir una construcció, la que actualment es pot veure, que va acabar substituint l’antiga. Per quina raó Madiroles va patir aquesta profunda transformació?
L’interès per a l’anàlisi d’aquest edifici sorgeix de dos aspectes importants: de la seva innovadora estructura, que s’aparta de les tipologies típiques de la casa rural catalana; i perquè és el fruit d’un de tants projectes de Ramon Madirolas i Codina, manlleuenc de gran empenta i voluntat.
Els objectius que van guiar la recerca van ser, primerament, la redacció de la biografia de Ramon Madirolas i Codina. Calia conèixer quins havien estat els fets més importants que va viure, especialment els projectes que va promoure, alguns dels quals encara influeixen actualment en la societat manlleuenca. Tanmateix, també es volia descobrir per què alguns d’aquests projectes no es van desenvolupar, o només es va fer parcialment, i quines devien ser les causes del seu fracàs. I en segona instància, es pretenia portar a terme una anàlisi del mas Madiroles com a objecte arquitectònic, a partir de les bases de l’arquitectura que va establir Vitruvi i identificar la raó per la qual té un traçat tan diferent de les masies clàssiques, si bé actualment fa la funció d’explotació agrària.
La metodologia que es va utilitzar en la recerca va ser diversa. En primer lloc, es van utilitzar fonts bibliogràfiques per obtenir la documentació necessària per entendre i exposar què va passar a finals del segle XIX i en la vida d’alguns personatges destacats. Tanmateix, també es van consultar obres especialitzades per poder elaborar una síntesi de les bases de l’arquitectura i el paper que van tenir en l’època de la construcció de la masia de Madiroles. D’altra banda, les fonts orals van ser rellevants en la comprensió i recerca d’informació històrica i arquitectònica. També es van fer diverses fotografies per documentar la realitat d’aquesta masia, alhora es van elaborar diferents plànols per comprendre l’edifici original de Madiroles actualment desaparegut.
Després de l’elaboració de l’estudi es van poder establir una sèrie de conclusions que resumim a continuació. En primer lloc, es va constatar que Ramon Madirolas va portar una vida dinàmica i que va mantenir contacte amb personatges importants d’aquella època, tant eclesiàstics com polítics. Algunes de les iniciatives que tenia en ment van poder fer-se realitat, com el Santuari de Puig-agut de Manlleu, però d’altres, per causes econòmiques o per la falta de suport social, no es van portar a terme.
Un d’aquests projectes, iniciat a principi de la dècada de 1880, va ser l’explotació comercial de les aigües d’una font que emergia en la seva propietat. La deu d’aigua era coneguda des de feia temps i Ramon Madirolas va excavar-la i va construir un dipòsit al seu damunt. El 1885, distingides personalitat catalanes de la medicina i farmacèutica reconeixien les propietats saludables de la font després de fer-hi diverses anàlisis químiques. Després d’aquests prometedors informes, s’augurava un futur brillant al voltant de l’explotació comercial d’aquell líquid natural tan lloat. Fins i tot, l’Ajuntament de Manlleu, va projectar una via que havia de comunicat el nucli urbà (des del final del carrer de Torelló) amb el conjunt termal.
Per aquella època, el 1881 –com indica la pedra central de la portalada principal sota les inicials de Ramon Madirolas- s’inaugurava un edifici de grans dimensions a pocs metres de la masia original de Madiroles, que segurament tenia l’origen a l’edat mitjana. Posteriorment aquesta darrera es va enrunar per donar una major visualització a la nova i el conjunt restà com és actualment. Possiblement, Ramon Madirolas, en cas de progressar l’explotació d’aigües medicinals, hauria ampliat les construccions. Els temps i les perspectives de negoci, però, no el van acompanyar.
Des del punt de vista arquitectònic, cal dir que Madiroles no va seguir la tipologia de les masies catalanes i, encara que actualment tingui aquesta funció i se l’anomeni “mas”, la utilitat que se li devia atribuir en fer-se la construcció no devia ser, precisament, aquesta.
Estudiant el traçat de l’estructura de l’edifici de Madiroles i elaborant els plànols i càlculs necessaris, ens hem adonat de la gran intenció arquitectònica amb què va ser dissenyada aquesta casa. Les relacions proporcionals que guarda la seva projecció en planta demostren que, seguint les tendències clàssiques de finals del segle XIX, Ramon Madirolas va projectar un edifici amb mesura, fermesa i utilitat i, per tant, compleix els tres principis que va dictar Vitruvi al segle V aC. Per altra banda, s’ha pogut arribar a la conclusió de la seva projecció com a balneari després d’haver fet les degudes comparacions amb el balneari Codina de Tona i visitat les seves instal·lacions. Sembla força versemblant que havia estat projectada com un balneari per a l’explotació de les aigües de la font a la quals s’atribuïen propietats curatives.
Finalment, cal fer constar que si l’edifici de Madiroles no hagués seguit l’evolució cap a la funció actual d’explotació agrària i hagués rebut un major impuls en el seu moment com a centre d’hostatgeria termal, probablement Manlleu hauria tingut un balneari en el seu municipi del qual tots els seus ciutadans podríem gaudir.

Glòria Sala Vilardell

*Aquest article està basat en les conclusions del treball de recerca de batxillerat titulat Mas Madiroles de Manlleu 1881-2011 (curs 2010-2011) del Col·legi La Salle dirigit per Judit Serra.

Il·lustració 1: Perspectiva actual de la masia de Madiroles de Manlleu, a l'estiu del 2011. Glòria Sala.
Il·lustració 2: Pintura de l'antiga casa pairal de Madiroles, de J. Mas Pou. Actualment es troba a la casa dels propietaris, els senyors València de Torelló. Glòria Sala.
Il·lustració 3: Part lateral d’una etiqueta d’ampolla d’aigües medicinals de Madirolas on es veu reproduït l’edifici de Madiroles. Arxiu Pabordia de Puig-agut

EN MADIROLES



GOIGS NOUS, GOIGS DE SEMPRE

Com es sabut els goigs són unes composicions poètiques de lloança a la Verge, a Déu i els sants principalment. Van adreçats a ser cantats pel poble a les esglésies i santuaris tot lloant l’advocació titular. Les poesies, en català des del seu origen, presenten una estructura estròfica i mètrica molt antiga, derivada de la ‘dansa’ medieval provençal, que s’ha perpetuat ininterrompudament al llarg de set-cents anys gràcies a ser cantats en ocasions festives, i també gràcies a la difusió de la impremta. És per això que dels goigs se’n diu que conformen un gènere literari semipopular, per aquesta dualitat en la seva transmissió: l’oral i la tipogràfica.
Quan a partir del segle XVI aquests goigs fins aleshores cantats es comencen a difondre impresos en un full de paper solt, es decoren de forma especial amb una estampa xilogràfica que representa l’advocació i boniques orles que envolten els versos. Les estrofes es disposen generalment en dues columnes. Al final de les cobles hi sol figurar una molt breu oració i, a banda i banda de la imatge, apareixen un parell de motius decoratius com gerros florals o símbols al·lusius al lloc.
El contingut literari de les diferents estrofes dels goigs ha estat classificat, des dels seus inicis, entre els gèneres poètics eminentment narratius ja que exposen àmpliament missatges de Déu als homes, o relaten episodis de les vides dels sants, o devocions litúrgiques, per acabar tot implorant favors davant les adversitats humanes. I el que converteix aquests goigs en documents singularíssim és que des del seu origen són escrits en català i presents en tot l’àmbit dels Països Catalans.
Aquests càntics no són doncs coses del passat: arguments, lloances i precs encara ara s’entonen, es publiquen i es reediten, tot actualitzant les versions per vincular-les millor a les idiosincràsies de la societat actual. La seva difusió ha estat permanent i ininterrompuda, i atresoren un munt d’informacions i de missatges que mantenen ben viu el desig dels fidels per cantar-los en ocasions festives assenyalades, com misses patronals, aplecs, o festes d’aniversaris.
Els goigs al Sagrat Cor de Jesús de Puig-agut, aquí i ara publicats, participen de totes i cada una de les característiques exposades. Des de l’any 1933 en què van publicar-se per primer cop s’han vist delicadament il·lustrats de forma diferent en quatre ocasions, fins a arribar a la present edició dedicada al nostre santuari en el 125è aniversari de la seva benedicció. El turó sagrat de Puig-agut hi apareix representat amb tots els seus símbols i noms, tot emmarcant les cobles prou conegudes pels fidels, que entonen amb goigs cada vegada que les canten. Lletres i imatges, músiques i tradicions, juntes un cop més en un full tan nou i tan vell com són els dels goigs.


Nora Vela

REEDICIÓ DELS GOIGS DE PUIG-AGUT ESPECIAL 125è ANIVERSARI


LA CONSCIÈNCIA

La Consciència és un dels tres valors fonamentals de la persona. L'home comença a ser de debò quan entra en contacte amb la seva pròpia consciència. La consciència és el lloc on Déu dialoga amb mi. És el lloc on jo em conec i conec Déu. Déu se'm revela en la meva consciència, i en ella jo conec quin és el meu fi. Per entrar en contacte amb la meva consciència he de fer silenci en la meva ment. He de fer callar totes les veus, i dirigir la meva mirada interior vers mi mateix: Qui sóc jo? D'on vinc? On vaig?. Després he de dirigir la meva mirada vers els altres: ells són necessaris per realitzar-me com a persona. I després miraré la terra, que és el lloc on ens hem de realitzar. Quan l'home ha pres consciència de qui és, d'on ve i a on va, aleshores arriba a conèixer el fi de la seva existència: la felicitat damunt la terra, juntament amb els altres homes.
Tu em preguntes: i com em parla la consciència? Et parla a través del Desig. El Desig no són els capricis o il·lusions. És una Exigència profunda a realitzar totes les possibilitats humanes. Però quantes persones no s'atreveixen expressar aquest seu Desig profund de ser... No creiem en el nostre Desig. No voldríem morir mai, i ens pensem que aquest desig és impossible. Voldríem un Amor per sempre, i diem que això és només un somni. I la llista de Desigs que tenim, que s'amaguen endins nostre i que no ens atrevim ni a expressar, no s'arriben a realitzar mai, perquè no creiem en el nostre Desig.Atreveix-te a posar un nom al teu Desig-Exigència: és la teva Consciència! Vols que fem un exercici ara mateix? Comencem:
- Tu dius: tinc por de la mort.
- Responc: amb aquestes paraules, el que hi expresses és al teu Desig d'Infinit: és la veu de la teva consciència.
- Tu em dius: sento que s'encén una alegria dins meu quan trobo algú amb qui em puc comunicar tal com sóc, sense dificultat.
- Responc: és el teu Desig de ser acollit i comprès: és la veu de la teva Consciència.
- Tu em dius: de vegades imagino un món i una existència alliberada del sofriment i de les necessitats.
Responc: això que imagines és la teva capacitat creativa. La Consciència et diu: fes-ho! Tu pots fer-ho!
Tu em dius: desitjo l'harmonia amb tot i amb tothom.
Responc: perquè tu ets capacitat de Relació. És la teva Consciència que s'expressa en aquest Desig.
Veus, ara com es fa? Atreveix-te a posar nom al teu Desig, i segueix-lo perquè és la teva Consciència. La Consciència és una llum que il·lumina el camí i ens ensenya a saber reconèixer allò que ens fa bé i allò que ens fa mal; a saber judicar fins a quin punt estem realitzant o no el nostre Desig, a no aturar-nos mai en cap estadi de la nostra evolució, sinó a continuar la recerca de la nostra plenitud. La consciència em diu que puc crear i donar-me tot allò que el Desig em revela com a mancança.
Entre Déu i tu només hi ha la teva consciència. I si mai et tocava haver d'escollir entre la veu de la teva consciència i una altra veu: has de seguir la teva consciència. És una veu amb autoritat que per a tu és una llei; tu no l'has creada, i no la pots destruir. Seria destruir-te com a persona. Fora d'aquí no trobaràs mai la vera llibertat. Perquè la Llibertat és la teva Consciència. Ningú no ens pot dir qui som, però si jo no sé qui sóc, el meu horitzó ja no és la felicitat, sinó l'angoixa de la solitud. La meva consciència em revela qui sóc, i m'assenyala el camí que m'orienta vers un horitzó de felicitat possible: el Desig-Exigència pot ser possible. Puc crear el meu Desig. Perquè el Desig dels homes amaga i revela sempre el projecte de Déu.

Pare Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador

EL TIMPÀ DE PUIG-AGUT


Dues fotografies que mereixen una explicació. La superior, ens mostra l’antic timpà que anterior a la guerra civil hi havia a l’entrada del santuari. En el relleu, com es pot observar, s’hi representa l’escena descrita en l’Evangeli de Sant Joan (20, 19 – 27) i en el qual hi és representat el moment en que Jesús mostra al incrèdul Tomàs les seves ferides.
A la fotografia inferior veiem el mateix espai que ocupava el timpà esmentat tal com ha arribat als nostres dies. Confiem que en un futur ben pròxim puguem novament mostrar-lo amb el mateix passatge evangèlic que havia tingut.

4.2.11

Manlleu, núm. 90, febrer de 2011

I seguim fent camí...

Era el mes de febrer de 1886 quan els feligresos de tres parròquies, Manlleu, Torelló i Sant Martí Sescorts, van començar a fer camí vers Puig-agut. Encapçalats per Ramon Madiroles, varen ser molts els fidels participants en l’erecció del nou temple del qual enguany celebrem un segle i quart d’existència, i durant aquest llarg camí, noves generacions han mantingut el caliu per fer possible noves restauracions i manteniments.

Al llarg camí en el temps del nostre Santuari, molts han estat els fidels protectors que han fet possible la seva continuïtat i molts més encara els que hi han trobat aixopluc per a les seves pregàries. Tots, però, aplegats a l’escalf del Sagrat Cor de Jesús. També des de sempre hi és venerada la imatge de la Mare de Déu de Lurdes i Sant Josep.

El santuari de Puig-agut, també molt popularitzat com a santuari de Lurdes, ha estat i és un referent dels municipis que l’envolten. Ramon Madirles, també promotor d’aquesta publicació, la primera que es va editar a Manlleu, li va posar un epítet ben escaient, El Far de Puig-agut. Amb la condició de far se li volia donar un sentit metafòric, ser un punt d’orientació, de guia espiritual. És per això que mossèn Lluís Masoliver, sacerdot que alguns manlleuencs recordaran, volia col·locar al cimbori de Puig-agut una llanterna amb moviment circular, visible a tota la contrada, com una invitació a la pregària.

El far no hi va ser instal·lat, però el cimbori de Puig-agut amb l’esvelta silueta del santuari ha continuat senyalant el camí, un camí que, amb l’ajut de Déu, continuaran fressant noves generacions.

Pabordia de Puig-agut

En Madiroles

Crònica de les cròniques sobre la benedicció del santuari l’any 1886

Era dijous… Tot just feia dos anys, un mes i vint dies que s’havia col·locat la primera pedra i l’edifici ja era llest. Hi havia màxima expectació per veure un fruit dins la cistella de projectes de Ramon Madiroles. Amb l’important suport del bisbe Josep Morgades, l’empenta decidida del veïnat de pagès i la col·laboració dels municipis de l’entorn, el santuari dedicat al Sagrat Cor, al cim de Puig-agut, era una realitat.

No era una obra totalment acabada, sinó que hi mancaven alguns detalls que, posteriorment, s’anirien afegint. La part més significativa s’havia enllestit amb diligència i ja lluïa amb tanta dignitat que diverses publicacions de l’època no es van poder estalviar de fer-ne esment:

La primera de les capçaleres que feia referència a l’esdeveniment va ser La Veu del Montserrat, impresa a Vic, que en la seva edició del 20 de febrer feia la següent crònica: “Dijous ab tot lo mal temps que feya per córrer, nostre infatigable Prelat passá á benehir la bellíssima capella que uns quants devots han alçat en lo punt hont termenejan las tres parroquias de Manlleu, Torelló y Sant Martí Sescorts, no lluny del celebrat manantial dit de Madirolas, que comensa á adquirir justa nomenada, per rahó de la virtut medicinal de ses aygues. Lo Prelat celebrà en la capella dita la santa Miassa, y á la tarde torná á son Palau”.

El Correo Catalán del 24 de febrer també es feia ressò de la benedicció del santuari amb aquestes paraules: “El día 18 próximo pasado el Sr. Obispo de Vich bendijo la iglesia del Sagrado Corazón de Jesús levantada en el cerro más alto del llano de Vich, celebrando luego el santo Sacrificio del altar; al finalizar dió la sagrada Comunión á los concurrentes (...) Todos los nombres de los cooperadores irán dentro del corazón de oro de la imágen de Jesús y todas las actas de consagración de Ayuntamiento y corporaciones irán bajo el ara del mismo altar. Su santidad Leon XIII ha bendecido la obra, los proyectos, á la Junta nombrada y á cuantos cooperen y hayan cooperado”.

De la mateixa data és la narració de l’edició de tarda del Diario de Barcelona que, l’endemà 25 de febrer, reproduïa la publicació barcelonina La Renaixensa: “Segons dihuen á un colega, ‘l dia 18 d’aquest mes fou benehida solemnement per l’Ecm. é Ilm. Sr. Bisbe de Vich la iglesia ojival dedicada al Sagrat Cor de Jesús y alsada en Puig-agút, en lo pla de Vic, junt al riu Ter, baixla direcció del distingit arquitecte d’aquesta capital D. August Font. Fa dos anys, lo dia 29 de desembre de 1883, lo mateix Sr. Bisbe posá la primera pedra de la iglesia, qual obra de fábrica exterior se troba ja terminada y l’interior arreglat convenientment per a la celebració del sant sacrifici de la Missa (...). En l’acte de la benedicció l’Ilm. Dr. Morgades celebrà de pontifical, cantant la missa la capella de música de la Catedral de Vich. Lo Sr. Bisbe feu després una sentida plática alusiva al acte, al que assistiren los Rnts. rectors vehins, las Autoritats y personas conegudas del país. Terminada la funció religiosa, ‘s llegí una acta de la festa en la que’s feu constar la cooperació que han tingut en la obra Autoritats y personas de totas las classes socials. Sa Santedat lo Papa Lleó XIII ha benehit la obra y la Junta nombrada per a sa realisació”.

El dia següent, 26 de febrer, l’edició de nit de Dinastía, titulava “Un nuevo templo” la descripció de l’acte i en feia aquesta narració: “El día 18 próximo pasado se bendijo solemnemente, por el Excmo. Señor Obispo de Vich, el bellísimo templo dedicado al Sagrado Coprazón de Jesús, la Vírgen de Lourdes y san José. Es de estilo ojival y ha dirigido su ejecución el distinguido arquitecto de ésta D. Augusto Font, mereciendo de todos los inteligentes cumplidos plácemes, principalmente por la atrevidísima aguja del crucero. Este templo está situado entre Torelló, Manlleu y San Martín, sobre el cerro más alto del llano de Vich y sobre el río Ter, en Puig-agut, en cual cumbre coinciden los términos y parroquias de los tres pueblos expresados, teniendo allí cada uno su nave y altar respectivo...”.

Finalment, la Revista Popular del 4 de març començava el seu article dient: ”El día 18 de febrero tuvo lugar la inauguración del hermoso templo que piedad de varios comarcanos del llano de Vich han alzado al Sagrado Corazón en la hermosa y empinada colina de Puig-agut. Se han realizado los fervorosos deseos de aquellas Parroquias y Municipios, que colindantes con el referido cerro, han contribuído juntos á la erección de este bellísimo monumento, que cuando esté terminado será uno de los más bellos de la tierra catalana...”.

Tot el país era conscient, a partir d’aquestes cròniques, que una nova joia dedicada al Sagrat Cor, la primera d’aquestes contrades, començava a il·luminar els devots catalans.

Font: Madirolas, Ramon. Puig-agút: colección de documentos en ramillete para la historia del primer templo con carácter expiatorio dedicado al Sagrado Corazón de Jesús en España sobre la cúspide de sus montañas. Barcelona: Tipografia Católica, 1887, p. 13-16

Joan Arimany i Juventeny

Controvèrsia

Per gentilesa d’una família manlleuenca he pogut llegir un llibret d’unes seixanta pàgines editat per l’establiment tipogràfic La Hormiga de Oro, de Barcelona, l’any 1901 i que fa referència a una controvèrsia entre quatre persones entestades en quin va ser el primer temple d’Espanya dedicat al Sagrat Cor de Jesús. El mitjà amb el qual es comunicaven eren les publicacions El Norte Catalán, Correo Catalán, Diario de Cataluña, Diario de Barcelona i El Ter de Manlleu.

Hem llegit en diferents ocasions per la ploma de Madiroles que Puig-agut va ser el primer temple dedicat al Sagrat Cor. Va publicar-ho en dos dels periòdics esmentats, en el butlletí de Puig-agut i en un llibre titulat La Perla de las Promesas, escrit per ell. Es basava, en un rescripte del Papa Lleó XIII en el qual diu que Puig-agut és el primer temple expiatori a Espanya dedicat al Sagrat Cor de Jesús.

Mitjançant El Norte Catalán, una persona anònima contradiu aquesta afirmació, i manifesta que la dedicació correspon a una església existent a Moià. El carteig entre Madiroles i la persona anònima que signa “x”, té continuïtat amb algunes altres cartes, fins que apareix un tercer amb un nou escrit, també a El Norte Catalàn titulat Dos que se engañan i signa, José Juaniquet, canònic; el motiu de la seva intervenció és informar que el primer temple d’Espanya dedicat al Sagrat Cor de Jesús és el de les germanetes dels Pobres de la ciutat aragonesa de Jaca. El lector segurament que pensarà, a veure si encara en surt un quart, doncs sí, hi ha una nova carta a la mateixa publicació amb el següent títol Tres que quizá se equivocan i afirma que disset anys abans que la de Jaca ja hi havia a Lleida una església dedicada al Sagrat Cor de Jesús, i la signa amb les inicials, U. E. La correspondència continuà i ningú cedia. El ball de dates i referències documentals són moltes, però caldria tenir-les totes i confrontar-les, i pel que fa a la devoció al Sagrat Cor de Jesús és prou conegut que el segle XIX conegué un gran desenvolupament i esplendor.

En motiu del centenari de Puig-agut, en el butlletí commemoratiu, Monsenyor Josep Mª Guix deia: Des de l’edat mitjana la devoció al Sagrat Cor de Jesús havia anat creixent a mesura que s’havia aprofundit en el coneixement teològic de la persona humano-divina de Crist, iniciat pels sants Pares i els teòlegs més antics. La controvèrsia no fa més que posar en evidència la primacia que cadascun dels implicats volia per al seu santuari, però el realment positiu és que s’havien aixecat uns nous temples i que hi havia unes devotes comunitats de fidels al Sagrat Cor de Jesús.

Per cloure la controvèrsia farem referència a un llibre de poesia titulat El Bugadé, del qual és autor Miquel de Raguer, editat a Vic l’any 1901. Una de les poesies va dedicada a Madiroles precisament per l’afer de la controvèrsia. Respectant l’ortografia de l’època, diu així:

A motius de confortar al dueño del Santuari de Puig-agut en son zel pel la propaganda del Sagrat Cor de Jesús, figura aquí la poesia que l’autor del Bugadé dedica a l’autor del quadern “La contraversia” Sr. Madirolas.

LAS DOS XEXAS EN REGATEIX

Res no ‘t capfiqui,
res no ‘t capbaixi,
Dèu may se muda,
lo Cor de Cristo
tot ho alcansa;
qui propaganda
fa ab eficácia
de sa bona obra
obtindrá paga,
que ’l qui ab Dèu conta
ja res li falta.
Sols Dèu li basta.

¿Qué voleu Jaca y Moyá
y Lleyda de‘n Madirolas?
¡ Traballeu junts ó be á solas,
competencies sempre hi há!

Recordéus que un mateix fí
posa tinta á vostres plomas...
mes ell se sap sostení,
refutant fins punts y comas.

Dos xexas son lo tresor
que ‘s proposa en sa quintana:
la una es la del Sagrat Cor
l’ altra de ‘ls camps de la Plana.

Aquesta es rossa com l’or
Y meréix d’ Or la Madalla.
Aquella, roja de amor
com sanch, que per Dèu batalla.

París prémia la del blat
y ‘l cel la de Puig-Agut.
Mes, de Cristo en tot combat,
no hi ha vencedó, y vensut.

Vic 11 d’octubre de 1900 Miquel de Raguer i de Descatllar

Àlex Roca