8.10.12

EL FAR DE PUIG-AGUT. NÚM. 96, OCTUBRE DE 2012

DEL VEÏNATGE DE PUIG-AGUT

Pertanyent al municipi de l’Esquirol es troba l’antiga parròquia de Sant Martí Sescorts, i aplegades pel terme parroquial hi ha un important nombre de masies, algunes gairebé de l’època de la consagració de l’església. Sabem que Guillem, bisbe d’Osona, acut a l’església de Sant Martí Sescorts per a la seva consagració el 30 de març de l’any 1068, a petició de Guillem Borrell, canonge de Sant Pere de Vic i capellà de dita església, juntament amb els veïns (1). Sant Martí Sescorts i el seu domini parroquial, durant part del segle XIII, va estar supeditada al monestir de Santa Maria de Manlleu. De la relació existent entre les parròquies de Manlleu, Sant Martí Sescorts i Sant Esteve de Vila-setrú també n’hi ha notícia al primer terç del segle XVII quan les tres parròquies estaven regides per una mateixa universitat i el comte d’Osona signava acte de concessió i promesa de no separar-les ni desmembrar-les (2). I encara a mitjan segle XVIII sabem que els veïns del nucli de Sant Martí s’havien de desplaçar a Manlleu per a la compra d’articles de primera necessitat, fins que els regidors dels dos llocs, amb l’acord previ amb la Batllia de Catalunya, que era qui atorgava la concessió de vendes, autoritzés fer-ho a Sant Martí (3).
Per la seva proximitat veiem doncs que tot el nucli de Sant Martí ha tingut un passat religiós estretament vinculat amb Manlleu i amb la Batllia del Cabrerès pel que fa al seu aspecte civil. Va ser l’any 1824 quan la parròquia de Sant Martí i la seva pagesia es van unir al municipi de l’Esquirol perquè no va ser reconegut el de les Masies de Santa Maria de Corcó. Si l’església romànica de Sant Martí ja és un bell referent, també cal fer esment d’altres esglesioles properes, com Santa Maria de Vilanova o de les Escales, on hi havia una casa avui desapareguda que era la rectoria de Sant Martí. Santa Margarida de Vila-seca és una altra capella ja existent el segle XIII on s’aplegava una comunitat de monges agustinianes i que més tard es traslladaren a Vic. L’esglesiola actual data del segle XVII. També podem afegir-hi que Sant Martí Sescorts fins a les darreries del segle XIX tenia com a filial la parròquia de Sant Bartomeu Sesgorgues.
Aquestes pinzellades històriques del veïnatge de Sant Martí que han estat estretament lligades amb Manlleu al llarg dels segles, encara que prou sabudes, vénen a compte pel fet que la seva gent, des que Madiroles va erigir el temple de Puig-agut, han tingut una continuïtat, més modesta, però efectiva. La parròquia de Sant Martí i la seva antiga i extensa pagesia han estat presents en tots els esdeveniments haguts al nostre santuari i en són encara fidels romeus. Aquesta vinculació ha fet possible comptar amb la seva col•laboració per assolir objectius i cobrir necessitats al llarg del temps. El mateix podem dir del veïnatge de Torelló, del qual ens ocuparem en un proper butlletí.
L’atractiva cúpula del santuari de Puig-agut va més enllà. Es pot percebre des de diferents indrets de la Plana, és un punt referencial. Els municipis de Manlleu, l’Esquirol i Torelló, donada la seva coincidència termenal al costat del santuari, se’l senten més seu, i és la seva gent, els seus habituals devots romeus i servents. Per a un romeu anònim que per primera vegada hi va pujar, aquest va ser el seu testimoniatge:
Era un 12 de juny, festivitat del Sagrat Cor. Al cel, com una brasa perenne, el sol era ardent com aquell Cor abrandat d’amor. De lluny, Puig-agut m’apareixia con una aspiració d’Infinit que s’aixecava sobre un món massa arrapat a la terra; com una pregària silenciosa penetrant el cel enmig d’un món adormit en el soroll de la buidor. Un cop vaig ser allà, aquell santuari que, de lluny, m’havia aparegut tan majestuós amb aquell cimbori que semblava voler abastar el cel, ara el veia humil, proper, senzill com una casa pairal, com una llar que t’acull al seu recer.

Àlex Roca


(1) Vegeu Ramon Ordeix i Mata. Les dotalies de les esglésies de Catalunya. (Segles IX-XII). Volum II. Segona part. Any 1997

(2) Arxiu Municipal de Manlleu. Llibre de Privilegis.

(3) Domènec Torrent i Garriga. Manlleu. Croquis para su história.

EN MADIROLES

ENGANY

Avui moltes persones es troben en la decepció. Al nostre país moltes veus es lamenten de sentir-se enganyats. Malauradament, res no és més comú en el món que enganyar i ser enganyat. Perquè no hi ha res tan difícil com no enganyar-se. Podem enganyar els altres, però és molt difícil enganyar-se a si mateix. Es diu d’un mentider que es creu fins i tot les seves pròpies mentides. Passa sovint que l’home s’enganya primer a si mateix, abans d’enganyar els altres. Què hi deu haver al darrera de les nostres mentides? Quan intento de comprendre-ho, hi veig la por. Por a no ser estimat, por a quedar-me sol, por a decebre, por de perdre allò que tan desitjo i necessito. La por, el gran enemic de l’home. De res no s’ha de tenir tanta por com de la por.

És útil la mentida? M’atreveixo a dir que no està malament una mala mentida –d’això en diem una mentida piadosa- quan amb ella defensem una bona veritat. Crec que pot haver-hi circumstàncies en què una mentida és el deure més sant. Una mentida pot ser menys mentida que una veritat ben escollida. Qui pot dir que no ha mentit mai? Hauré d’afirmar, doncs, la utilitat de la mentida? No. Però m’atreveixo a dir que, fora de Jesús, i també Maria, i qui sap si també Joan Baptista, no crec que ningú més a la terra no hagi dit mai una sola mentida. Es diu que tots els homes neixen sincers i moren mentiders. És trist, això, però aquesta és la nostra condició humana. Ens hi hem de resignar?. Penso que això serà així mentre no haurem vençut la por. A l’arrel del mal hi ha la por: “vaig nu, he tingut por i m’he amagat”, diu Adam caigut al Paradís. La por ens fa mentir, o ens paralitza, i de vegades ens destrueix.

Alguns estarien gratament d’acord amb l’estadista alemany Bismarck quan deia que “mai no es menteix tant com després d’una cacera, durant una guerra i abans de les eleccions”. El mentider té un càstig: no serà cregut, fins i tot quan diu la veritat. Hi ha algú que hagi pogut mentir amb èxit? Ningú no té prou memòria per a mentir sempre amb èxit. Podràs enganyar a tothom durant algun temps; podràs enganyar a algú sempre; però no podràs enganyar sempre a tothom. Aquests dies no em puc treure del cap aquell proverbi escocès que diu: “menteix tu per mi, i jo juraré per tu”. Allò que em frustra, no és que m’hagis mentit, sinó que d’ara endavant no et podré creure. I no només es menteix de paraula, també es menteix amb els fets. I encara hi ha una altra forma molt subtil de mentir: el posat de serietat, tan propi de les convencions humanes. Tenen molt de mentida dir veritats que no se senten. I els qui tenim la missió d’ensenyar, sabem prou què vol dir aquest conflicte de consciència.

El pitjor que puc fer quan he comès un error és mentir per tapar-lo o corregir-lo. La mentida és una estúpida debilitat. El millor és d’acceptar que m’he equivocat; és una mostra de magnanimitat. Un dia vaig rebre aquest consell: per l’amor de Déu no vesteixis la roba de la hipocresia. La vida futura és allò que és etern, aquest món només un instant. No venguis el regne de l’eternitat per un segon. He desitjat de viure així, però al llarg dels anys he d’afegir: sigues cast com el gel i pur com la neu, i no t’escaparàs mai de la calúmnia.
                                                                                                               
P. Marcel Capellades
Ermità de Sant Salvador

SANT GALDERIC, TINGUT PER PATRÓ DE LA PAGESIA CATALANA

El dia 16 d’octubre se celebra la festivitat de sant Galderic. Aquest és reivindicat, en els darrers anys, com a patró de la pagesia catalana enfront del madrileny sant Isidre per considerar-lo més nostrat”.
La tradició esmenta que Galderic va néixer a l’entorn de l’any 830, a Vievila, Llenguadoc (Occitània), de família pagesa, i que es dedicava a conrear la terra prop de la seva població d’origen. Antoni Vicent Domènech diu que era cristià de moltes virtuts, ple de paciència i misericòrdia i beneït per la gràcia de Déu. Aquestes qualitats li transferien la capacitat d’obrar miracles com el dia en què estava dedicat a batre el blat i amenaçava una forta tempesta; Galderic es va posar a resar i es van retirar els núvols damunt seu mentre al voltant començava a caure un abundós aiguat. Igualment se li atribueix el fet miraculós de travessar un riu sense mullar-se. Va morir l’any 900 envoltat d’una fama de santedat. Malgrat això, no deixa de ser paradoxal que, sense haver exercit activitat eclesiàstica, hagi estat considerat sant.
Generalment, se’l presenta amb vestit de pagès, amb cinturó cenyint i faldó curt. L’acompanya una pala rudimentària de fusta que subjecta amb una mà i unes espigues de blat amb l’altra.
És considerat patró de la ciutat de Perpinyà. També ho és de la pagesia de la Catalunya Vella (i no pas de tots els pagesos catalans) i dels hortolans de les hortes de Sant Pau de Barcelona. La pagesia rossellonesa el recordava, especialment, en temps de sequera quan les relíquies eren conduïdes, en processó, fins al mar.
Sant Galderic havia estat venerat amb especial devoció al monestir benedictí de Sant Martí del Canigó (Conflent) que havia obtingut el 1014 mitjançant un robatori pietós. El cenobi va esdevenir, per aquest motiu, un santuari i punt de rebuda de pelegrins.
Part de les restes de sant Galderic que hi havia a Sant Martí del Canigó van ser dipositades al monestir, també de l’orde benedictí, de Sant Pau del Camp de Barcelona. Hi van ser portades l’any 1654, arran de la precària situació esdevinguda a les terres nordpirinenques per la Guerra dels Segadors.
Joan Arimany i Juventeny

Bibliografia
Catalunya romànica. Barcelona: Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995, vol. 7, p. 331-336
Cortade, Eugeni. “Galderic” dins Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Claret, 2000, vol. 2, p. 236
Domènec, Antoni Vicent. Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña. Girona: Imprenta de Gaspar Garrich Librero, 1630, p. 199
Vigué, Jordi. El monestir romànic de Sant Pau del Camp. Barcelona: Artestudi, 1974, p. 144

NOTICIARI DE PUIG-AGUT

En el butlletí del passat mes de juny anunciàvem el casament de la Gloria i en Josep, veïns de Sant Martí Sescorts, al santuari de Puig-agut. Avui, ens plau publicar el testimoni gràfic de l’enllaç on familiars i amics s’apleguen a l’entorn del nou matrimoni. Des de la pabordia  moltes felicitats.


El Full Diocesà del passat 23 de setembre es fa ressò de la publicació del llibre “Viatge a la terra de Jesús” del qual són autors Àngela Volpini i Marcel Capellades. Són dos llibres en un que tenen en comú l’amor pel missatge de Jesús. “Passió d’amor” d’Àngela  Volpini, fa referència ha un viatge que ha durat 42 anys. “La ciutat de la pau” del P. Marcel, és un ressò del somni de Galilea i que encara està per realitzar. Ha esta publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. (núm. 218 de la col·lecció El gra de Blat)

 La foto de la portada ha estat cedida per l’amic Xavier Valls.

Recordem que el compte de la Pabordia és el 8000694386 de l’entitat Unim, on es poden fer els donatius pel manteniment de Puig-agut. També a la caixeta d’almoines del santuari i a qualsevol membre de la pabordia. Els donatius del fidels és l’únic mitja que fa possible la seva continuïtat.

GOIGS DEL VEÏNAT DE PUIG-AGUT